Fa poc més d'un any vaig dedicar el meu article quinzenal a donar a conèixer el poeta i novel·lista aragonès Ildefonso-Manuel Gil. M'havien arribat a les mans els dos volums de la seva Obra Poética Completa, editats a Saragossa el 2005.
Ara, quan es compleix el centenari del seu naixement, em veig amb l'obligació de tornar a fer-lo sortir a la superfície. Els poetes, excepte una minoria "d'escollits", malviuen al marge de la distribució dedicant-se a altres feines per sobreviure. Però també, si la seva situació no ha estat la comentada, passen ràpidament a l'oblit més absolut agreujat aquest per la seva mort.
Encara que no es tracti d'un poeta, és il·lustrativa la queixa, no fa massa, del fill de Camilo José Cela per l'oblit en el que havia caigut l'obra de son pare.
Tanco l'incís i penso que si això li succeeix a tot un Premi Nobel, que serà dels que, com Ildefonso-Manuel Gil buscaven en la creació de revistes un espai on donar-se a conèixer, ell i altres companys com Ricardo Gullón o Enrique Azcoaga.
Així, el 1930 a Madrid, amb el primer dels esmentats, llençava la revista Brújula –que només va aguantar quatre números- i més tard, l'efímera Boletín último –un número! i un subscriptor: Juan Ramón Jiménez-. Més tard, el 1934 i ja a Saragossa, amb el mateix company creava Literatura i col·laborava amb Enrique Azcoaga a Luz.
A l'acabament de la guerra va estar tancat set mesos al seminari de Terol, convertit en presó –just destí d'alguns edificis!- esperant "la saca" cada nit. Tenia 27 anys. A partir d'aquest moment va compartir la vida de l'exili interior amb molts intel·lectuals fins que l'any 1962, i gràcies a la seva amistat amb Francisco Ayala, va poder –com tants altres!- sortir a fer classes a una universitat usamericana.
Manuel L Abellán, a Censura y creación literaria en España (1939-1976) escriu del nostre autor:
"Ildefonso-Manuel Gil publicó fuera de España el cuento final que figuraba en Amor y muerte y otras historias. Un esfuerzo totalmente vano era intentar la publicación en España de Los asesinos iban al Tedéum. No sólo hubiera tropezado con la censura: ni siquiera hubiera sido posible encontrar un editor."
Aconseguia passar la censura un llibre de poemes, Luz sonreída, Goya, amarga luz (1971) en el que s'amaga en el pintor aragonès per "aludir a circunstancias españolas contemporáneas" com recull José Sánchez Reboredo a Palabras tachadas (Retórica contra la censura).D'aquesta col·lecció de poemes ja vaig extreure una mostra, la més directament anti Franco: Misa negra, que començava: "Todos mirando al Gran Cabrón..." No calia fer grans esforços per identificar la figura que representava Goya al ulls de Gil.
Ildefonso-Manuel Gil moria a Saragossa el 28 d'abril de 2003.
Aquí us deixo altres mostres de la seva poesia.
LOS CAPRICHOS
I
Labrador: tus sudores.
Escritor: tu vocablo.
Muchacha: tus amores.
¡Los lleva el diablo!
La vida es ventolera
y humo de paja,
su verdad solo espera
quieta en la caja
No repiques campanas
ni cascabeles,
alegorías vanas,
secos laureles.
Hay que atarse las calzas
y hablar en plata,
¡todo el oro que ensalzas
es hojalata!
POEMAS DEL TIEMPO (1973)
5
Tenéis que perdonarme la añoranza:
es un lujo sencillo y sin pecado.
Fui también joven y el presente erguía
su torre poderosa contra el viento,
abriéndose sus brazos en la altura
para abrazar entero el infinito.
Si me hundo en los recuerdos, si me busco
en caminos de ayer, no es que me escape
cobardemente y vuelva las espaldas
a este momento exacto, a la imperiosa
exigencia del tiempo y la conciencia.
Busco la explicación de tanto absurdo,
quiero hallar del camino equivocado
la pisada primera, ¿dónde estaban
mis ojos que no vieron el desvío,
y dónde estaba yo, que no detuve
mi andar a ciegas, tan erradamente?
Yo soy el hombre y mi camino lleva
milenios hacia atrás y nadie sabe,
aunque todos seguimos, si adelante
hay suelo firme para nuestros pasos.
Creo en la libertad del hombre entero,
criatura desnuda de fantasmas,
abierto corazón a mente abierta:
lo que soñaba ser y complacido
creía ser... El mundo que me envuelve
ajusta mis latidos, me conduce
ocultamente de la mano y lleva
mis pies a donde quiere y yo me miro
culpas en el espejo y no las veo
y están ahí. Las busco ardientemente
y no puedo encontrarlas. La mirada
termina en altos invisibles muros
y queda más allá solo silencio.
