…i la facilitat que semblava tenir Joan Brossa per a fer-ho. I quan no és un títol és una imatge. Allà on deixes anar la vista és fa present: Una lletra, una A tombada, una paraula,...
De vegades el poema no està en aquesta presència, sinó més aviat en una absència. A "Elegia al Che" (1969), de l'abecedari fa desaparèixer les tres lletres i els espais buits són un clam que els nostres ulls porten fins les nostres oïdes. Altres vegades, aquesta facilitat de titular es converteix en un títol innecessari: sobra en aquella paraula POEMA convertida en el canó d'una pistola, en aquella majestuosa A vermella sola a l'escenari (1982) o l'abecedari formant el dentat d'una d'aquelles claus que obrien aquells enormes portalons d'abans (1971). Una d'aquelles claus que penjaven a la cintura dels serenos de la nostra joventut.
En la "Elegia a Marx" (1983) juga al jeroglífic: una imatge d'ones trencant a la platja seguida d'una X de la mateixa grandària.
I tants d'altres.
No puc deixar passar la "Fe eclesiàstica" (1994) on el marca pàgines d'una bíblia és un bitllet de dòlar.
Ho explica a POESIA VISUAL
L'espai acostuma a ser un full en blanc de mida holandesa
on s'inscriu el poema.
Un recurs per a alterar l'espai és la inclusió
de plans sencers de paper amb textura i de colors
contrastats amb el blanc del suport.
Es penja un element pintat de vermell
en forma de quart de lluna.
A vegades aquests espais seran units
per fils o cordills.
Altres vegades l'espai resta alterat per objectes
diversos, com agulles, escuradents o cartes
de joc.
Sovint en aquests elements de divisió
s'hi inclouen petits objectes o formes retallades
en semicercle o en mitja lluna o anelles.
Etcètera.
Altres vegades el retall actua com una
finestra en el poema.
Etcètera.
Joan Brossa ha aconseguit la visualització de l'home invisible. Allà on deixes anar la vista es fa present: una enorme A tombada al lateral de l'Ajuntament de Mollet, les A que es van repetint als jardins del Velòdrom Horta, a la façana del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes, la que corona el nom Badalona, els passos de l'A a la Z al carrer València; un gran llibre obert a la Gran via, un BARCINO que els nens fan servir de seient ─i alguns que no són ja tan nens─ a la plaça de la Catedral.
Ha passat els temps de les prohibicions ─el Malviatge! L'any 1971. No
ha arribat encara el del seu clam
Au, defensors de la terra!
Com seguem el blat. Bon cop
de falç! Volem fer la guerra.
Mentre, s'entreté amb la història recent.
PERSONATGE (1960)
L'ardidesa del Cid
L'autoritarisme de Felip II
La voluntat d'imperi de Carles V
I el cul i la veu d'Isabel la Catòlica
MENTRESTANT... (1961)
Mentrestant
El cap de l'Estat diu que ha cedit
a la petició del poble. Ara bé:
el poble està integrat al municipi,
el municipi depèn del poder central
a través del ministeri de la governació,
el ministeri de la governació forma part
del govern, el govern ha de decidir
amb el consell de ministres,
i el consell de ministres és regit
pel cap de l'Estat.
I val la pena acompanyar-lo el 20 de novembre de 1975.
FINAL!
─Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura,
fosca dels pobles, donat a la tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.
Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.
Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!─
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!
Ens agraden tots els Brossa que hi ha en el Joan, però enyorem, sobretot, el que ajuda a formar, l'any 1950, el cònsol del Brasil, el poeta João Cabral de Melo. I l'exemple posterior del Partit Socialista Unificat de Catalunya.
