Algunes persones, en el seu compromís, van deixant
rastres que fan que els tinguem sempre presents. El músics amb algunes peces
que tenim a la memòria. Penso ─ i n’hi ha molts més exemples─ en The Ghost of
Tom Joad de Bruce Springsteen.
Pintors ─Picasso i el Gernika─
que tenen alguna obra que recordem amb facilitat.
I poso un autor i una obra, però en la major part dels
casos, les obres en són més i queden com petjades, a imatge d’aquells contes
infantils, que ens permetran seguir el camí, recordar-lo periòdicament.
Però en alguns casos, en el cine més proper a nosaltres,
i penso en Juan Antonio Bardem: Bienvenido
Mr. Marshall, Muerte de un ciclista, Calle Mayor però, sobretot, en Siete días de enero ─sobre la matança
d’Atocha─ això no ha estat suficient per a que els estudiosos del cine dels
nostres dies el tinguin present. És, més aviat, el gran absent. Avui és difícil trobar el seu nom en algun
treball d’investigació sobre el cinema espanyol i les seves pel·lícules no es
reediten. És clar: era un comunista militant i dirigent i el mur de Berlín ja
ha caigut.
Com deslligar Siete días de enero de la seva intervenció
─un oblidat 1955─ a les Conversaciones de Salamanca? En aquells moments tant
propers a l’inici de la dictadura franquista, Bardem definia valentment el cinema espanyol
com “políticamente ineficaz, socialmente falso, intelectualment ínfimo,
estéticamente nulo e industrialmente raquítico”. Penso en la data i el valor
necessari per exposar el seu famós pentagrama.
Si a Les Arrels, des dels seus inicis, m’he proposat
recuperar la memòria dels nostres, era una obligació ineludible portar al
present un director (també guionista) que potser per la seva militància
comunista al PCE, l’història havia massacrat. Perquè Juan Antonio Bardem, nascut un 21 de maig de 1917, després de
formar part de les tres B del cinema espanyol ─Bardem, Berlanga, Buñuel─
s’havia vist obligat a emigrar, buscant a fora (a l’Argentina va començar a
rodar Los inocentes i a Bulgària va
rodar La advertencia ─sobre la vida
de Dimitrov─ quasi desconeguda arreu) el que al seu país li era impedit fer: un
cinema que complís la definició a la que he fet al·lusió més a dalt.
S’ ha escrit que Bardem va tenir sempre com a referent la
tradició nacional i popular, mentre, en contraposició, la globalització elimina
qualsevol referent local. “Crític amb la situació del cinema a Espanya va
apostar per valors ètics, narratius i estètics que avui no es valoren.
Nogensmenys, les preguntes que es feia a les seves pel·lícules segueixen
vigents”.
