He deixat passar Octubre ─la nit del 24 al 25─ perquè al
calendari gregorià, adoptat per Lenin en la primera reunió del seu govern,
correspon a la nit del 6 al 7 de novembre. I perquè, a més a més, és una petita
trampa que em permet guanyar uns dies per rumiar el que ens queda d’aquella
data històrica.
Trobo a un article de Serge Halimi, director de LE MONDE
diplomatique, una cita d’un membre del centre esquerra europea, a l’agost de
1991.
“¿És possible afirmar que a tots aquests caparruts
─referint-se als comunistes─, a aquets sectaris, a aquests incansables
vaguistes, a aquests invasors de les nostres fàbriques i els nostres carrers
que encoratjaven al desordre, a aquests obstinats que no paraven de reclamar
reformes somiant amb la revolució, a aquests marxistes, a contracorrent de
l’història, que van treure la son al capitalisme, els hi devem molt?”
I segueix la reflexió d’Halimi a la llum d’aquestes
paraules:
“La “fi del comunisme” va semblar tancar el gran debat
que va oposar a les dues principals corrents de l’esquerra internacional
després de la Revolució russa, significant la derrota d’un dels protagonistes
la victòria de l’altre, és a dir, la revenja de la socialdemocràcia sobre el
seu revoltós germà petit. Però aquest triomf va durar poc. El centenari de la
presa del Palau d’Ivern coincideix, en efecte, amb el reguitzell de revessos
que acaba de patir el corrent reformista. La dinastia Clinton ha estat
eliminada, Anthony Blair, Felipe González i Gerhard Schröeder es dediquen al
negocis; pel que fa a François Hollande... Simultàniament, una forma
d’impaciència, de radicalitat renaix en la majoria d’aquests països ─i en
altres─.”
No us podeu ni imaginar el tranquil que m’he quedat
després de reproduir aquestes llargues cites. Perquè veig els que en algun
moment de l’història es van considerar hereus d’aquests, fent el mateix que els
seus pares putatius. Aquests dies, què deu celebrar un personatge com Pedro
Sánchez?
Miro el planisferi i prenc consciència de la quantitat de
països que, gràcies a l’estat resultat de la Revolució, van poder trencar el
jou de l’imperialisme. I d’altres que, com Cuba o Vietnam, mantenen vives les
seves idees. I me n’adono de que encara podem celebrar la força emancipadora
que va tenir la Revolució Russa. No podrem oblidar ─i només per posar alguns
exemples─ el que ve representar en l’organització d’una nova societat. Éric
Aunobel resum: “De caràcter social, la revolució va posar en tela de judici,
totes les figures de poder: pares de família, funcionaris, industrials,
terratinents, oficials.”
Guillermo Almeyra respon breument a la pregunta: Què va
ser la Revolució Russa? La conjunció entre una immensa revolució camperola
precapitalista, la revolució de les minories nacionals contra el despotisme
asiàtic dels tsars ─molta atenció a la dada─ i una revolució anticapitalista
d’una minoria obrera molt concentrada i una part era avançada, culta i
intel·ligent.
Però, sobretot, vull aturar-me ─i destacar─ el paper
jugat en l’educació. ─Pot servir, com a contrapunt, el “paper” dels ministres
del ram: Wert i Méndez de Vigo─.
L’instrucció púbica es va convertir en una prioritat.
Parlem de 134 milions d’éssers que no tenien accés a la cultura, que la majoria
no sabien llegir ni escriure. L’escola va ser obligatòria, gratuïta i mixta, a
diferència del tsarisme que només escolaritzava un de cada cinc infants, sense
diferenciar la nacionalitat Llegim a La
balada del primer maestro, del novel·lista Chinguiz Aitmátov, les
dificultats per portar a terme l’escolarització a llocs aïllats on els mujics
encara tenen tot el poder. Un jove soldat, recentment llicenciat, arriba a l’aíl (petita acumulació d’habitatges a la
Kirguizia) que no té mestre ni escola.
“─Us ensenyaré a llegir i a comptar; us mostraré com
s’escriuen les lletres i les xifres ─deia Diuishén─. Us ensenyaré tot el jo
mateix sé...
I, efectivament, ens ensenyava tot quant sabia, mostrant
al fer-lo una paciència sorprenent. Inclinant-se al costat de cada alumne, ens
ensenyava com devíem subjectar el llapis i després ens aclaria amb entusiasme
les paraules incomprensibles.”Chinguiz Aitmátov ret un homenatge a aquelles
dones i homes que en els primers anys de la Revolució van portar a terme la
gran tasca de l’escolarització, de la lluita contra l’analfabetisme que havia
de formar éssers lliures.
“Fins que van començar les primeres neus anàvem a
l’escola passant el gual sobre el pedregós rierol que s’esmunyia sorollós al
peu del turó. Però després es va fer impossible passar per l’aigua glaçada: ens
cremava les cames. Sobretot patien els més petits, als que els ulls s’omplien
de llàgrimes. Aleshores, Diuishén va començar a portar-los en braços a través
del rierol. Agafava a un a l’esquena i un altre en braços i així, per torn,
passava a tots els seus deixebles.”
Això ho explica l’altra protagonista del relat, Altynái,
la més gran de tots, que podrà anar a estudiar a l’universitat.
No puc deixar en l’oblit els grans esforços d’un altre
pedagog, Antón Semiónovich Makárenko, que reflecteix les seves vivències al
famós Pedagoguicheskaia Poema (Poema
pedagògic), que acaba:
“Nogensmenys, ja és més fàcil. És lluny, lluny del meu
primer dia gorkià, ple de vergonya i impotència, i ara em sembla un quadre molt
petit en l’estret cristall del panorama de la festa. Ja és més fàcil, Ja en
molt llocs de l’Unió Soviètica s’han nuat els forts lligams d’una important
obra pedagògica, ja descarrega el Partit els darrers cops sobre els darrers
nius de l’infantesa desmoralitzada i infeliç.
I potser es deixi molt aviat d’escriure “poemes
pedagògics” i s’escrigui un llibre simple i pràctic: Mètode de l’educació comunista.”
Com s’ha d’acabar d’alguna manera, permeteu-me que ho
faci amb les paraules d’un ciutadà bielorús, Yuri Glushakov:
“Però el principal
ensenyament que la Revolució d’Octubre va portar a la gent de Rússia, Ucraïna,
Bielorúsia i al món sencer és esperança. L’esperança de que el regne de la
tirania ferotge i les camarilles oligàrquiques no sigui permanent. Que les
guerres no sempre sacsejaran el planeta. Que les persones organitzades puguin
aconseguir l’igualtat i llibertat social i nacional ─Molt ull aquí!─. I durant dècades, els revolucionaris de tots
els pobles del món van lluitar amb aquesta esperança, amb fe en que altre món
és possible...”
