Sempre he sentit dir que no s’ha d’interrogar al títol,
però en aquesta ocasió m’he permès la llicència. Procuraré que sigui
l’excepció.
Donada la seva especialització en el món clàssic, els
atomistes ─Demòcrit, Lucreci i Epicur─, i la manca de traduccions, la seva
obra, en el meu cas, no va ser coneguda fins l’any 2010. Quatre anys després de
la seva publicació a França, editava Península Lenin y la revolución, un títol prou atractiu. L’interès em va portar a indagar en la seva
persona per arribar a la figura de son pare, Henry Alleg, del que el Partit
havia editat ¡S.O.S. América!, 1986 ─amb pròleg de
l’Álvarez-Solís─ i Hiru, el 2010, l’imprescindible La question.
Sense ànims d’aixafar ningú, i per conèixer millor el
personatge, cal deixar constància de la seva formació acadèmica.
Catedràtic, doctor i capacitat per dirigir investigacions
en filosofia, estava també llicenciat en arqueologia i en història, diplomat en
estudis aprofundits de ciències polítiques i en lletres, i titular d’un màster
en economia. Titulacions que van des del 1976 fins el 2011.
A Lenin y la
revolución reivindicava el paper jugat per Vladimir Illitch, en uns moments
en els que la història recuperava la figura de Marx. I li atorga la
consideració de “perro muerto” en els mateixos termes que Marx va utilitzar
l’expressió per parlar del Hegel de finals del 1850 ─això a l’Alemanya culta─.
En una entrevista publicada a l’Humanité Dimanche, al
febrer de 2015, observava “un rejovenir militant al si del PCF, especialment la
creació de cercles de joventuts comunistes molt actius. [...] He pensat que tot
el que he viscut podia servir per comprendre que arribar al comunisme, a les
idees justes, és una caminada: es treuen els aclucalls, s’oblida de la seva
tribu i les segons diuen arrels...”
En aquest record de Jean Salem em quedo amb la frase que
recull de Lenin: “La revolució és la festa dels oprimits i els explotats.”
El 14 de gener passat, en el moment de la seva mort,
tenia 65 anys.
