Ara que s’atansa l’aniversari del naixement de Gabriel
Ferrater recordo la xerrada que ens va
fer a la renascuda Universitat de Lleida, devia ser l’any 1971. Ens parlava de
l’ambigüitat del llenguatge i utilitzava la frase: “Teníamos al niño encima del
televisor”.
Les explicacions sortien amb facilitat: el nen estava
físicament a sobre de l’aparell o molt a prop, quasi empegat a la pantalla. Ell
trobava una explicació no tan senzilla: no teníem prou amb aguantar la
televisió que a més a més havíem d’aguantar el nen.
Desconec la causa, però aquesta part de la xerrada no he
pogut oblidar-la mai.
En aquells moments Gabriel Ferrater estava contractat per
l’Universitat Autònoma de Barcelona com professor de Lingüística i Crítica literària.
Algú, més recentment, ha “descobert” que, per motius administratius, el seu
contracte era com a jardiner. No recordo els jardins de l’Autònoma d’aquella
època però, si era Ferrater el que se’n cuidava, devien ser un model de parc
natural.
El 27 d’abril de 1972, a l’any següent del que estava
explicant, i abans de fer els 50 anys ─com ja havia anunciat repetidament als
seus amics─ es suïcidà. Deia que ja ho tindria tot fet i no volia fer pudor de
vell.
Manolo Vázquez Montalbán, en l’article En la muerte de Gabriel Ferrater,
publicat al número 502 de la revista Triunfo ─del 13 de maig de 1972─ escriu:
“El considerado como uno de los pilares de la moderna poesía catalana, como uno
de los más enterados expertos en literatura del país, como uno de los pocos
clarificados sobre cuestiones de lingüística, vivía en esa vacuola de
indiferencia que las sociedades más mediocres y pequeñas saben destilar para
aislar y defenderse de lo que no entienden.”
Una mica més endavant, al mateix article podem llegir
“...tuvo tiempo de dejarnos una obra poética que significarà para la literatura
catalana el mismo impulso renovador que significara Gil de Biedma para la
castellana.”
Potser sí que MVM tenia raó, però el temps ─i sobre tot
els humans─ han enviat Gabriel Ferrater a un racó de l’oblit del que l’hem de
treure.
Va viure molt senzillament del que cobrava de les
traduccions que feia i del sou de misèria de l’Universitat Autònoma.
Gabriel Ferrater, traduint una de les principals obres de
la literatura sueca, s’inspirà per escriure aquest
Midsommarnatt
Vaig saltar encara
una foguera
menuda. L’última?
Només uns mots
callats de sobte.
Ljusa blaa natt.
Murtra del símbol,
Murtra que viu.
Manent de l’una
de fa tant de temps.
Lleial a l’altra
des de tan poc.
Tu la d’enguany,
Murtra en qui crec,
abraça’m, no
símbol de res.
L’altra em vol fer
creure, perenne
obedient,
serf d’una gleva
on he d’encendre
corcats focs nous
(cadires, mànecs,
capçals dels llits
d’estius llunyans)
cada solstici,
quan és tan vell
saber com viren
els tombs dels anys.
Que cremin. Sigues
la més perenne,
tu, nit d’enguany.
Marta Pessarrodona, la Murtra del poema, li va respondre
l’any 1973 amb
Nit trista de Sant Joan
No vam saltar ni l’última foguera.
Ni sense sorolls ni xiuxiueig de brases.
Nit de somnífer, letífera remor.
(Quant de temps ha calgut
per saber cobejar el corb
─aquest literari animalot
de color d’ala de mosca?)
Nit per no viure-la:
dolor adéu, adéu amor.
Ho havíem cremat ja tot.
Arthur Terry, prologuista de l’edició bilingüe de Les dones i els dies, escriu: “...lo más
normal es que el funcionamiento de la memoria se presente a través de la
experiencia del mismo autor.”
I llegim a La
ciutat:
Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixien.
Plena de veus que m’han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d’on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m¡han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.
La mala missió
Hi ha un pou pavonat blau com el canó
del revòlver que vas mirar de nen.
Hi ha falgueres molt altes , i el tambor
del sol bat lluny i feble. Hi ha un ocell
estarrufat i verd i groc i bàrbar
com un tapís de ploma asteca, i crida
més lluny, sempre més lluny, i és per colgar-la
més sota terra. I tu la cercaries
fins a l’última pols, per entre fulles
caigudes i arrels aspres però fetes
a la mesura de la mà que estreny.
Hi ha un fres de móres negres, i les nous
són crustacis podrint-se, llefiscosos
i dolents com les llàgrimes. Hi ha troncs
que exsuden. Hi ha metalls d’èlitres vius.
Dins, tot
això. Però no hi entraràs.
No saps cap on tirar. Fa tant de temps
que van donar-te les direccions.
Atorrollat, has perdut els camins
i no tens esma. T’asseus, i recordes
que et van parlar d’un pou, no de camins.
Torno a Manolo Vázquez Montalbán. “La poesía de Ferrater
se aceptaba como la crónica moral de un intelectual maduro, en un país
concreto, en una ciudad determinada, sometido a los peculiares estímulos de una
situación dada. Nadie le reprochaba ya la poquedad civil de sus temas o de su
lenguaje, entre otras cosas porque por su compromiso en el difícil diciembre de
1970 demostraba que su vida y su obra se relacionaban con un mismo núcleo moral
en perpetua búsqueda de la autenticidad.”
