Hi ha dates que no puc oblidar i que m’obliguen a
recordar-les al demés. Avui, 7 de novembre, fa 48 anys que es va constituir
l’Assemblea de Catalunya ─res que veure amb l’Assemblea Nacional Catalana
actual però de més gran abast─.
Sempre he tingut clar que és un fet que mereix la nostra
atenció pel que va representar en aquells anys 70. I com la memòria ja no és la
que era, sempre tinc a mà un parell de llibres per a refrescar-la: Josep M.
Colomer, Assemblea de Catalunya,
Editorial Avance, 1976 i Antoni Batista,
J. Playà Maset, La gran conspiració.
Crònica de l’Assemblea de Catalunya, Empúries, 1991.
En el primer dels llibres ─exemplar que encara no tenia
cobertes i portava un segell que es veu a la fotografia─
Es pot llegir a l’introducció del mateix autor:
“Què és, però, l’Assemblea de Catalunya?
Després de tan vasta trajectòria,
hom ha pogut afirmar que l’Assemblea de Catalunya és, avui, el poble de
Catalunya en lluita. I ho és, no solament en el sentit que ha demostrat ser la
més àmplia i efectiva instància de mobilització, conscienciació i convergència
política, sinó també en el sentit que ha fet pesar tota aquesta força ─la força
de la voluntat democràtica dels més diversos sectors socials de Catalunya─ en
la situació política de Catalunya i del conjunt de l’Estat espanyol.”
L’història comença des de la constitució d’una
pre-Assemblea que té com a finalitat fer els primers passos ─no sense entrebancs─
per reunir la Primera Sessió de
l’Assemblea de Catalunya. L’anècdota és que quan el dia abans del previst, el dissabte 6 de novembre, se
n’adonen de que no hi havia disponible cap local. Les bones relacions amb
l’església van servir perquè el rector de Sant Agustí, al districte cinquè de
Barcelona, cedís el temple per després de la missa del diumenge.
Aquestes històries que parlen d’un món clandestí són ─en
moltes ocasions─ refugi de somiadors romàntics o d’historiadors poc fiables. No
és aquest el cas dels autors dels dos llibres que he esmentat. Però sí ho és en
el cas ─desconec la font─ dels que em
situen en aquesta sessió fundacional. Jo no hi era, malgrat a les Terres de
Lleida, alguns opinen el contrari. Mai ningú m’ho ha preguntat. L’error pot sorgir
amb la coincidència amb l’amic i en aquells temps camarada, l’arquitecte
lleidatà Miquel Àngel Soriano-Montagut.
Abans de seguir he de dir que me la conec com si hagués estat present.
“Un dels objectius principals ─segons Batista i Playà
Maset─ era l’aprovació d’un manifest de quatre punts”, del que sortirà el lema
Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia.
Refresquem la memòria. (Colomer)
“1. La consecució de l’Amnistia general pels presos i els
exiliats polítics.
2. L’exercici de
les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació ─inclosa la
sindical─, de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés efectiu del
poble al poder econòmic i polític.
3. El restabliment
provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de
1932, com a expressió concreta d’aquelles llibertats a Catalunya i com a via
per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació.
4. La coordinació
de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.”
El quart punt, no
popularitzat, i que crec que he
mencionat en alguna altra ocasió era, si la memòria no em falla, el que donaria
origen a la pugna entre PCE i PSOE per la denominació: si Plataforma o si Junta Democràtica, i que va quedar en
l’anecdotari com a Platajunta.
Segueixo amb els nostres autors:
“Aragay (Francesc de Borja) assenyala que el punt
quart... va ser el més conflictiu, i que Agustí de Semir va defensar amb
vehemència que s’havia de dir alguna cosa sobre els lligams amb altres
instàncies territorials. Josep Benet recorda que es va cometre l’error
d’esmentar els pobles peninsulars, excloent així els de les Balears i
Canàries.”
El ressò va ser més gran a l’exterior ja que la policia
es va donar pressa a desmentir la notícia, considerant un bluf la roda de
premsa on s’havia donat a conèixer la celebració de la reunió.
Haurien de passar dos anys ─i amb la detenció dels 113 de
Maria Mitjancera, on sí hi era jo─ que l’Assemblea es popularitzés.
El 7 de novembre de 1973, la coral dels presos polítics
de la Model estrenava la Cançó dels 113, lletra i música del pescador de
Vilanova Josep Ayza i arranjament de Carles Santos-
Catalunya terra nostra,
Apinyats com tots els vents.
Volejant la
llibertat,
Barres, reixes que empresonen
L’esperit mai no podran.
Catalans eixamplem pit,
Que nosaltres som l¡eixida.
Cantem tots per la unitat.
Endavant la nostra lluita.
L’Assemblea i Catalunya
Ja és un fet i seran fruits.
