PASSANT ELS FULLS D'UN ALMANAC...
dijous, de juny 16, 2011
PASSANT ELS FULLS D'UN ALMANAC…
…ensopeguem amb informació abundant: les clàssiques dades astronòmiques, la informació meteorològica del dia, festes, fires, curiositats, algun acudit i efemèrides. Bertolt Brecht els té presents a les seves Històries d'almanac. Només tenen una part no tan agradable i és que hi ha mesos que semblen un llistat de necrologies de personatges estimats i admirats.
Aquest mes de juny ens trobem amb l'aniversari de les morts de personatges que, en un moment o altre han estat objecte de la meva atenció: Gabriel Aresti, Nazim Hikmet, José María Valverde, Jesús Moncada, José Saramago, Victoriano Crémer, Blas de Otero. I és possible que em deixi algun.
Tots ells tenen en comú, tant poetes com narradors, que en algun moment han volgut dedicar-li l'atenció a la mort –en general o la seva─. No puc evitar la temptació de deixar algunes pinzellades.
GABRIEL ARESTI (2.06.1975)
Quan jo mori es podrà llegir
la següent inscripció sobre la meva tomba:
Aquí jeu Gabriel Aresti Segurola. Descansi en pau.
Pérez y López. Marmolistas. Derio.
Hi haurà també a la Biblioteca Provincial de Biscaia
(si no n'excomuniquen abans),
un llibre (potser, no és segur),
que ningú llegirà,
amb el meu nom.
I un home dirà quan floreixin els cards:
Com deia mon pare, jo també...
(Em vindrà tots els anys per Tots Sants una dona
amb una corona de flors).
No vulgui Déu que posin el meu nom a un carrer de Bilbao.
(No vull que un barber borratxo pugui dir:
Jo visc en Aresti amb la cunyada
vella de mon germà. Ja saps. La coixa).
De vegades les velles dites s'equivoquen.
Penso que el meu nom
és el meu ésser,
i que no sóc
sinó el meu nom.
L): Nire izena (Harri eta herri)
NAZIM HIKMET (3.06.1963)
La meitat del meu cor està aquí, doctor,
però l'altra es troba a la Xina,
amb l'exèrcit que baixa cap el riu Groc.
Cada matí,
cada matí, a l'alba,
el meu cor és afusellat a Grècia.
I quan la son rendeix els presoners,
quan s'allunyen de la infermeria les darreres passes,
el meu cor se'n va, doctor,
se'n va a una vella casa de fusta, allà a Istanbul.
A més a més, doctor, fa més de deu anys
que no tinc res a les mans
per a oferir als meus germans;
tan sols una poma,
una poma roja: el meu cor.
Per tot això, doctor,
i no per culpa de l'arteriosclerosi,
ni de la nicotina, ni de la presó,
tinc una angina de pit.
Des del meu llit
contemplo la nit darrera els barrots.
I malgrat tots aquests murs
que m'esclafen el pit,
el meu cor palpita amb l'estrella més remota.
Angina de pit (Aquí va la tercera) (1948)
Ja arriba la meva hora
saltaré de sobte al buit
sense conèixer l'estat de putrefacció de la meva carn
ni com els cucs soscaven els mes ulls
sense treva ni descans penso en la mort
això vol dir que la meva hora està pròxima
Leipzig, 10 de setembre de 1961
JOSÉ MARÍA VALVERDE (6.06.1996)
JESÚS MONCADA (13.06.2005)
«Ignoro per què no va engolir-me quan una rampa a la cama esquerra va deixar-me gairebé paralitzat enmig de les seves aigües, encara massa fredes, el maig del 52. E, tenia a la seva mercè. Podia haver-se venjat del mocós entremaliat que li llançava còdols o li pispava descaradament les madrilles amb la canya de pescar, i que aleshores pretenia travessar-lo nedant per primera vegada. No va fer-ho. Renuncià a rabejar-se amb el milhomes temerari que intentava superar abans d'hora una prova sota la qual perdurava sens dubte un ritu ancestral: passar l'Ebre nedant (en aparença una simple emulació entre els adolescents de la vila) devia suposar en altres temps haver adquirit la capacitat de sobreviure en un món lligat íntimament al riu (...)
Potser encara m'emparaven aquelles forces misterioses...El fet és que l'Ebre no se'm va empassar: va portar-me suaument a la vora i em deixà en una glera. (...) acabava de sentir l'estremidora presència del regna tenebrós on segurament naixia la cega turbulència de les riades o la força sinistra que ofegava homes i bèsties. Vaig aprendre a respectar-lo. (...)»
Memòria de l'Ebre, Cabòries estivals.
JOSÉ SARAMAGO (18.06.2010)
A tu retorno, mar, el sabor fort
De la sal que el vent em porta a la boca,
A la teva claredat, a aquesta sort
Que em va ser donada d'oblidar la mort
Sabent encara que la vida és poca.
A tu retorno, mar, cos estès,
Al teu poder de pau i tempesta,
Al teu clam de déu encadenat,
De terra femenina rodejat.
Presoner de la pròpia llibertat.
A tu retorno, mar, com qui sap
D'aquesta teva lliçó treure profit.
I abans de que aquesta vida se m'acabi,
De tota l'aigua que a la terra hi cap
En voluntat tornada, armaré el pit.
VICTORIANO CRÉMER (27-06.2009)
Mort als 102 anys, escrivint fins l'últim dia la columna diària al Diario de León, Crémer contra Crémer.
Así que pasen cien años
comenzaré a morir lentamentte
como muere la luz de cada día,
sin volver la vista atrás
ni revolver los archivos.
(Cada vez que se me ocurre
retroceder en el tiempo
y fijar la película, me asaltan
figuras extrañas, garabatos
de doloroso patetismo).
Es algo que les ocurre a todos,
sean blancos o negros, legos
o doctorados. Se muere solamente
de una vez y para siempre,
abanderando
cuanto tenemos conquistado
a corazón partido: esposa,
hijos, bienes y papeles
con nuestro nombre y número
de salida.
Depositamos
los viejos vestidos a la entrada
del último túnel y desnudos
acudimos a la cita.
Preguntarán
los memorialistas del aire:
«Qué fue de aquel que intentara
cambiar el mundo, verso a verso?»
Cesó un día cualquiera de un mes,
arrastrado por caballos de plomo.
Y fue olvidado;
como manda la Santa Madre Iglesia
y decretan los tiernos alacranes.
¡Y ustedes perdonen
si me muero sin avisar!
Cien años, El último jinete.
BLAS DE OTERO (29.06.1979)
Mira por dónde, estás en Bilbao.
Porque la verdad es que yo a París me lo paso por debajo del Puente Colgante.
Porque la verdad es que yo a Madrid lo amo como a la niña de mis ojos siempre que
la niña se llame miau miau natajacint'miau.
Porque la verdad es que amo a Moscú más que a mi brazo derecho; pero Bilbao soy yo
de cuerpo entero.
Porque la verdad es que Pekín es delicioso y terrible, pero de momento vamos a dejarlo.
Porque la verdad es que La Habana es la verdad y hermosa, y valiente, y tiene un sitio
así de grande en mi memoria.
Pero Bilbao. Que se nos va la pascua, mozas
que se nos va. Y veo cómo gira el disco de Paco Ibáñez, y lloro a través de mi camisa
cubana,
y cambio de disco,
bon cop de falç
bon cop de falç,
y recuerdo a Mara en la boîte de Monsieur le Prince,
y procuro distanciarme de Bilbao
a fuerza de campanas y rompeirrasga y de qué grande es el universo
y contemplo esta lamentable fotografía
del Che Guevara,
y vuelvo a gemir a través de mi camisa guajira,
y voy por el mundo diciendo de vez en cuando "camarada", "compañero",
y así consigo
seguir respirando y resucitando el cuerpo del Che,
el cuerpo de Martí,
el cuerpo de Lina Odena
y el cuerpo imposible de retener de Tania,
entronizada encima de la basílica de Begoña,
y voy a llorar pero de repente me pongo teriblemente serio
y violento
y dispuesto a todo,
menos a morir en Bilbao,
menos a morir sin dejar rastro de rabia, y esperanza experimentada y hasta luego y
palabra repartida.
Morir en Bilbao, Hojas de Madrid.
