les arrels

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

El dia 5 d'agost es compleixen 116 anys de la mort de Friedrich Engels, "el General", el tercer del cartell amb Marx i Lenin, el gairebé sempre oblidat. I aquesta situació no ens ha de ser estranya perquè, com recullen Harold Laski: "Pocs homes han tingut mai tants desitjos de demostrar la grandesa d'un col·lega a costa del seu propi prestigi", o Julian Harney: "Crec que mai, al menys en els temps moderns, un home ha estat un amic tan fidel i tan entregat com el que Marx va trobar en tu."

Un personatge a l'ombra. Actuant sempre com a segon violí de l'orquestra, inclús quan, a la mort de Marx, pot passar a ser el primer: ─Si Marx hagués viscut per veure això!─.

La preocupació pel benestar de la família Marx, fa que aguanti dinou any treballant a Anglaterra a l'empresa capitalista familiar malgrat el rebuig que li produeix. A les cartes d'aquella època parla de "brut comerç" i "maleït comerç".

 

Amb anterioritat ja hi havia estat treballant a l'empresa on la família confiava que s'apagaria la seva radicalització. Però, en ocasions, és pitjor el remei i el viatge a Manchester li va donar a conèixer el comunisme. En aquesta primera estada va tenir temps de conèixer les condicions de vida que li van permetre escriure un assaig que, per a molts, és capdavanter  en la denúncia  d'aquestes condicions a l'Anglaterra de l'època: La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845).

"A tot arreu es veuen edificis total o parcialment en ruïnes –alguns d'ells estan realment deshabitats, la qual cosa en aquest lloc ja és dir-, les cases poques vegades tenen terra de fustes o de pedra, en canvi quasi sempre s'observen portes i finestres trencades, que no corresponen als seus marcs, i una brutícia! Per tot arreu, munts de runes, desferra i immundícia; bassals estancats en lloc de desaigües, i una olor que per sí mateixa seria suficient per a que a qualsevol persona més o menys civilitzada li fos impossible viure en un districte semblant."

Aquesta és una molt petita mostra del que reflecteix, amb una gran capacitat d'observació, el text. Algú, potser estirant massa el fil, ha arribat a escriure que "sense Manchester no hi hagués hagut Unió Soviètica i la història del segle XX hagués estat molt diferent."

D'aquesta època és la seva traducció a l'anglès del poema de Heinrich Heine, La cançó dels teixidors de Silèsia.

 

Alemanya, teixim el teu sudari,

I en ell la triple maledicció.

Teixim, teixim.

 

Maleït l'ídol al que supliquem

En freds d'hivern i angoixes de fam,

Debades vam creure i el vam mirar

Ens ha venut, ens ha enganyat.

Teixim, teixim.

 

Maleït el rei, els rei dels rics,

Que no ablaní la nostra misèria,

Que ens arrenca el que suem,

Que com a gossos ens mana matar.

Teixim, teixim.

 

Maleïda sigui la falsa pàtria,

Humiliació per a nosaltres,

Sega primerenca de tota flor.

Festí podrit dels cucs.

Teixim, teixim.

 

Cruix el teler, la llançadora vola,

Sempre teixim, de dia i de nit,

Vella Alemanya, és el teu sudari,

I en ell la triple maledicció.

Teixim, teixim.

 

 

 

La simbiosi amb Karl Marx "el Moro" va ser total, fins l'extrem de que sembla que només ell era capaç d'entendre el sentit dels seus texts. Paul Lafargue, gendre de Marx, deia que Engels "era metòdic com una vella criada."

 

 Engels era un home contradictori ─en tot cas no ho devia ser menys que molts de nosaltres─ i en la seva evolució, des de la joventut i la maduració de les idees hauria de canviar convenciments curiosos com el de la no acceptació dels pobles "ahistòrics" ─eslaus, bascos, gaèlics o bretons─ com els classificava Hegel al no tenir forma estatal. Concepte que deixarà amb l'acceptació del principi de la resistència colonial. Malgrat això coneixia, entre altres moltes llengües, el català. Això li permetia la revisió de les traduccions de les obres de Marx i les seves i la seva posterior autorització.

 

A Records de Marx i Engels (Moscou, 1958) podem llegir:

            "La ment titànica que, al costat de Marx, va fonamentar el socialisme científic i va ensenyar les tàctiques del socialisme, que ja als vint-i-quatre anys va escriure el clàssic La situació de la classe obrera a Anglaterra, el coautor del Manifest comunista, l'alter ego de Karl Marx, el que el va ajudar a crear l'Associació Internacional de Treballadors, l'autor de l'Anti-Dühring, aquesta enciclopèdia de la ciència d'una transparència cristal·lina i accessible a qualsevol que sigui capaç de pensar, l'autor de l'Origen de la família i de tantes altres obres, assajos i articles de premsa, l'amic, el conseller, el líder, el lluitador... Engels, havia mort."  

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Ara fa 32 anys, a Managua, a les 11 h del dia 20 de juliol de 1979, van arribant els comandants del FSLN. Els de més edat, Tomàs Borge –ex GPP(Guerra Popular Prolongada)- i Víctor Tirado López –ex Tercerista (o Insurreccional)- s'abracen i agafats del braç pugen, per donar exemple, a la part davantera d'un camió. Amb ells es troba Carlos Núñez –ex Proletario-. És simbòlica la reunió de les tres fraccions en que l'any 1976 s'havia dividit el Front Sandinista d'Alliberament Nacional. Només feia 4 mesos que s'havien reunificat.

Darrera quedaven els duríssims anys de lluita guerrillera i una munió de màrtirs que l'alegria de la victòria no pot fer oblidar. El primer de tots, Carlos Fonseca Amador, fundador del Front amb Tomàs Borge, i al que Carlos Mejía Godoy canta:

 

Comandante Carlos, Carlos Fonseca,

tayacán vencedor de la muerte,

novio de la patria rojinegra

Nicaragua entera te grita:

¡presente!

 

 

CARLOS FONSECA HABLA DE RUBEN DARÍO

 

Nunca han sido sus versos más hermosos

Que recitados por la boca trémula

De esta muchacha herida, princesa de verdad

Bajo el nicaragüense sol de encendidos oros.

Para ella, de regreso del combate,

Esos versos son tambén su alimento:

            ella defiende

La belleza de esas palabras populares

Como defiende la justicia, esta tierra en

            que nació,

Arriesgando su pecho casi de adolescente

Frente a la bàrbara metralla. Tiene en su mochila

Un libro de Rubén, una foto de Sandino con el

            sombrero alón,

una carta triste y esperanzada de su madre

y el puñado de jazmines que le dio su novio.

Esos versos son nuestro orgullo y nuestro lujo,

Un lujo de los pobres, como las montañas y

            los atardeceres,

Pero creo que nunca han sido tan bellos

Que en la boca de esta combatiente herida.

Ya yo no los escucho: he muerto en la batalla.

Ahora estoy donde están Darío y Sandino:

            soy nadie, soy todos,

Sin embargo sé que la victoria es inminente,

Y sé que ella, nacida como un niño entre el dolor

            y la sangre,

Nacida como un niño del amor,

Vendrá recitando esos versos de un

            muchachito nicaragüense

Que se hizo hombre y famoso, y no olvidó jamás

La tierra de volcanes, de penas y de luchas.

Donde reposa como un padre en el corazón

            de su pueblo.

                        Roberto Fernández Retamar ( La Habana, 18.6.79)

 

Entre els religiosos compromesos amb la lluita revolucionària, potser el més famós és Ernesto Cardenal, però els sandinistes sempre tenen un record per el sacerdot i poeta asturià Gaspar García Laviana, mort al setembre de 1978.

                       

                        (...)

                        Cuando ganemos la guerra,

                        no vengáis compungidos a mi tumba

                        con rosas y claveles

                        rojos, como mi sangre derramada.

 

                        Os juro que me levantaré

                        y os azotaré con ellos.

 

                        Sólo admitiré violetas

                        como ni carne macerada,

                        como el dolor de mi madre,

                        como el hambre campesina

                        de mi América Latina.

                                               Cuando muera

 

Todo verdad en los ojos guerrilleros,

todo verdad, amigo, aunque te pese,

aunque digas que la verdad es el orden

sacratísimo de tus antepasados.

 

La verdad guerrillera está en los mártires

ejecutados a diario en la montaña

por americanos de mirada azul

mentirosa como la de sus abuelos.

 

La mirada azul que sólo mira el blanco

de la piel, sajón, y rubio de cabello

conlleva la guerra de la piel morena.

 

Necesitamos el fruto de la paz

que germina en la guerra guerrillera

y florece de igualdad y de justicia.

                                               La guerrilla

 

Leonel Rugama quasi no va tenir temps d'escriure ja que moria als 20 anys. José Coronel Urtecho –principal intel·lectual nicaragüenc- escriu: "Porque donde debe de tener más impacto la revolución, desde luego, es en nosotros. Quien no se entregue a la revolución es porque está loco o petrificado en su pasado, es fósil. En Nicaragua o se es fósil o se es revolucionario (...) Leonel Rugama es entonces uno de los símbolos de las realidades más profundas de la revolución. Como Sandino o Carlos Fonseca o cada uno de nuestros héroes (...) Joven tremendo tan tremendo que se murió de tremendo".

 

 

A los héroes sandinistas:

Julio Buitrago Urroz

Alesio Blandón Juárez

Marco Antonio Rivera Berrios

Aníbal Castrillo Palma

 

 

Yo vi los huecos que la tanqueta Sherman

            abrió en la casa del barrio Frixione.

                        y después fui a ver más huecos

                        en otra casa por Santo Domingo.

Y donde no habí huecos de Sherman

            había huecos de Garand

                        o de Madzen

                                   o de Browning

o quién sabe de qué.

Las casas quedaron llenas de humo

            y después de dos horas

                        Genie sin megáfono gritaba

                        que se rindieran.

Y antes hacía como dos horas

y antes hacía como cuatro horas

y hacía como una hora

gritaba

            y gritaba

                        y grita.

Que se rindieran.

Mientras la tanqueta

            y las órdenes.

Las Browning

            las Mazden

                        las M-3

                                   los M-1

y las carretas

las granadas

            las bombas lacrimógenas...

y los temblores de los guardias.

 

NUNCA CONTESTÓ NADIE

Porque los héroes nunca dijeron

                                   que morían por la patria,

sino que murieron.

 

                        Leonel Rugama, Las casas quedaron llenas de humo (1969)

 

 

La revolució va convèncer, com és el cas d'Ernesto Gutiérrez, gent d'ideologia originàriament totalment oposada.

 

 

Mi país es tan pequeño

 

 

 

que 2 000 guardias sostienen el gobierno.

 

Mi país es tan pequeño

que la vida privada

tiene que ser a favor

o en contra del gobierno.

 

Mi país es tan pequeño

que el señor presidente

arregla personalmente

hasta los pleitos callejeros.

 

Mi país es tan pequeño

que con los rifles de la guardia

cualquier imbécil lo gobierna.

                        Ernesto Gutiérrez (1960)

 

Des de tot el món també se'ls hi va retre homenatge. El poemes del comunista Carlos Álvarez i de l'argentina Etelvina Astrada en són una mostra.

 

 

REDADA Y ALIJO

                     DE YANQUIS Y SUS MERCANCÍAS

                                    EN NICARAGUA

 

                                                           "La policía les ocupó..."

                                                                     (de los periódicos)

 

Detenido el general

Se le ha incautado un ejército;

 

al registrársele, un banco

tenía oculto un banquero;

 

un crematorio infinito

se le halló al obispo preso,

 

y al magistrado una cárcel

se le encontró en el cacheo.

 

Capturado el presidente:

se le ocupó su Gobierno.

                                               Carlos Álvarez

 

I a la fi...

 

Y SE HIZO LA LUZ

 

Desde el alba preliminar del Caribe,

preludio del salto mortal e inmortal de América

ha comenzado a clarear,

a sumarse la luz,

luz de luz

y porque es tiempo de amanecer

en Nicaragua

de cuerpo entero se hizo la luz.

 

Por los aires iba huyendo

el Somoza,

el muy cobarde.

Por los aires

bien tronado el Somoza.

Por los aires iba huyendo

con los Cobres, los Tigres,

los comandantes Sangre, los tenientes Muerte,

los "guarditas",

(obsequio de graduación de la academia Militar West

Point para el susodicho cadetucho alias anastasio II)

 

Por los aires iba huyendo,

el desorejado desuellacara

que no perdía el tiempo

con su pasatiempo en los túneles del búnker

arrojando los cuerpos subversivos

a la fosa de los leones y de las serpientes.

 

Por los aires iba huyendo

el rufián

con su botín personal de 500 millones de dólares.

Son los monopolios del cemento,             de los tejidos

de los alimentos, de los barcos, de los aviones,

de los papeles, de las tierras, de los cultivos,

de los poderes, de las matanzas, de la tortura,

del terror, de los terremotos, del plasma sanguíneo.

 

Por los aires iba huyendo

con vivos y muertos,

muy en familia

el junta-cadáveres

con sus pútridas reliquias de

Anastasio Somoza I,

fundador de la dinastía del terror,

asesino de Augusto César Sandino

y el delfín don Luis hermano primigenio

bien muerto por manos justicieras.

La hedentina tambiés es herencia legítima

y por eso la aspira exclusivamente

las narices de Tachito I,

la taikka, la tacha,

el tachero tachoso

que de un tachón lo borraron de América

 

Por los aires iba huyendo

el Herodes de Nicaragua

que ordenó fusilar a los niños

para que no se pasaran a la guerrilla liberadora.

 

Por los aires,

huyó por fin esta raza emputecida de tiranos,

¡Ay! de este hijo de puta

líbranos señor

pedían los oprimidos

y la tierra de Somoza

será a partir de ahora la tierra de los campesinos

dijo Sergio Ramírez,

nuestra revolución es generosa

no ha tenido necesidad de paredonear a nadie,

a los presos en las cárceles los humanizaremos

queremos cambiarlos de bestias en hombres

dijo el pueblo,

he puesto al servicio de la Revolución mi sacerdocio y mi poesía

dijo Ernesto Cardenal,

ser generosos con ellos será nuestra mejor venganza

dijo Tomás Borge,

luchamos para echar a los perros de Somoza

dijeron los niños,

ahora viviremos como hermanos no como explotados

dijo el cura-canciller Miguel D'Escoto

y el pueblo cantaba la misa campesina

mientras el Santo Domingo de Guzmán

patrono de Managua

y los patriotas sandinistas

custodiaban a la revolución.

Todos recordaron a sus muertos:

Carlos Fonseca Amador, Leonel Rugama, Óscar Turcios,

Gaspar García Laviana, Claudia Chamorro,

Silvio Mayorga, Danilo Rosales, Hugo Medina,

Roberto Amaya, David Tejada, Julio Buitrago,

Luisa Amanda Espinosa, Igor Ubeda

y tantos nombres más.

Estalló la simiente arrojada a puños llenos

por el general de hombres libres

Augusto César Sandino.

 

                                                                       Etelvina Astrada

 
 

 

 

 

 

 

 

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Fa dos mesos que donava ─i em prenia la llibertat d'utilitzar el suport de l'Alfonso Sastre─ uns quants consells de com tornar a organitzar-nos en temps de foscor. El joc no era gratuït i quelcom s'albirava. Encara no estem de ple en els temps que anunciava ─el govern Rajoy a l'ombra de la FAES─ però ja  comencen a apuntar formes.

El moviment 15-M ha estat assenyalat pel "demòcrata de tota la vida" Artur Mas, com un moviment de "kale borroka" i un video penjat a YouTube, en el que es denunciava la presència de policies camuflats d'esvalotadors (per què sinó les cares amagades?) era ràpidament despenjat. I s'anunciava que les declaracions de l'Arcadi Oliveres serien estudiades per si podien ser motiu de denúncia, com si s'intentés tornar als vells temps de la censura prèvia ─perdó! es tractava de "consulta voluntària"─ de la Llei Fraga.

Tossir davant d'un mosso d'esquadra podrà ser constituïu d'un delicte d'amenaça a les forces de l'ordre? Per precaució haurem de prevenir els refredats. Bé és cert que alguns ja estem en edat de vacunar-nos.

 

Aquests dies he rellegit un treball publicat inicialment el 1977 i reeditat el 2002: La represión cultural en el franquismo, dels aleshores joves Georgina Cisquella, José Luis Erviti i José A. Sorolla.

¿Per quina desgràcia obres com aquesta no perden actualitat? Atenció al que els autors escrivien al pròleg de l'any 2002: "Otro de los objetivos de esta reedición es confirmar que otras formas de censura siguen existiendo para silenciar las motivaciones de algunos hechos trascendentes o de decisiones verdaderamente importantes. Existe la España del silencio en la banca, en las altas finanzas y en la gran empresa, en la diplomacia, en la política. La democracia española sigue teniendo tabúes, como la monarquía." (El subratllat és meu).

Això era fa quasi deu anys. Quin avenç ha tingut el que alguns nomenen democràcia?

 

Una altra perla. Una mica abans recollien unes declaracions del Felipe González, l'any 2001, model del més alt grau de cinisme: "No hubo, no ya exaltación, ni siquiera reconocimiento, de las víctimas del franquismo, y por eso hoy me siento responsable de parte de la pérdida de nuestra memoria histórica, que permite que ahora la derecha se niegue a reconocer el horror que supuso la dictadura, y lo haga sin ninguna consecuencia desde el punto de vista electoral o social, sin que los jóvenes se conmuevan, porque ni siquiera conocen lo que ocurrió."

La cita és una mica llarga però penso que val la pena, després de veure els "esforços" dels socialistes per cuidar-se de tot el que representa recuperar la memòria històrica. Quina mala passada juga de vegades la lletra escrita! Sembla estar clar que tot allò que no serveix per guanyar o apuntalar unes eleccions passa ràpidament al calaix de sastre que és la desmemòria, l'oblit. Per una fàcil associació d'idees recordo el títol d'un programa de televisió: Calaix desastre. Per aquí es mouen els fils del poder. No seria el Felip Puig els seu director?

 

Ara, d'acord als temps, ja no és correcte parlar de censura. Ara, el poder dels mitjans fa que hàgim de parlar d'ocultació, tergiversació, manipulació a la fi. Ja van començar picant més alt en la censura més brutal que va representar l'aprovació de la Llei de Partits, la forma més subtil i econòmica d'emmudir a tota una població. Què ens espera ara, en aquesta progressió de malifetes?

 

Per acabar, us deixo amb dos poemes que reblen el clau d'aquestes reflexions.

 

Elogio de la Censura 

Extraño a la censura. Durante la última dictadura, el arte tuvo muchos problemas para ser apreciado en Argentina. Libros, películas y artistas eran prohibidos por tener ideas. Y las ideas promueven cambios 

La censura no es un producto único de los gobiernos ilícitos. Todas las fuentes de poder siempre han ejercido modificaciones o prohibiciones sobre las expresiones de otros. 

30 años después, tenemos democracia. Sin censura. Hoy podemos decir y hacer lo que se nos de la gana. Y eso es lo malo. Los dueños del mundo se han dado cuenta que la censura es innecesaria. Que no importa lo que digamos o escuchemos despierte en nosotros, porque simplemente, nadie hará nada. Nadie se levantará de su silla para hacer algo para recuperar nuestro mundo. 
Finalmente, el sistema se comió a las ideas. 


JORGE CROCE

 

Mariano Peyrou

EL DISCURSO PASIONAL
La luna obligatoria, prohibido
el reflejo, prohibida
la luz del mediodía.
Obligatorio el musgo,
obligatorios el paso y el abismo.
El cielo obligatorio y el infierno
opcional. Lo contingente
prohibido, la paciencia prohibida
y la contabilidad. ¿Lo provisorio? Depende,
pero nunca opcional. Obligatorio
el velo, obligatorio despojarse del velo,
la llave obligatoria o prohibida.
Los fundamentos prohibidos, vuelo integral,
tensión obligatoria. Opcional el recurso a lo
biológico, opcional el empleo de tristezas,
opcional el de la analogía y otros síntomas.
La gota prohibida,
obligatorio el mar.
La herida obligatoria y la sangre
tampoco, circulación total y sin embargo prohibido
mencionar la mitral o la tricúspide.
Prohibida la ley, prohibido
redactar el contrato vigente, prohibidos los ojos
en sus órbitas y en órbitas extrañas.

El discurso opcional obligatorio.

(de La sal, Pre-Textos)