les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

ESTIMEM TANT A NERUDA

dijous, de setembre 15, 2011
MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Aquest mes, quan es compleixen els 28 anys de la mort de Pablo Neruda (23.9.73), segueix en peu la lluita –no per amagada menys real- que mantenen els joves estudiants xilens en defensa d'una educació pública i de qualitat. Us sona?

La indignació contra les grolleres maniobres del capital imperialista trenca les fronteres continentals i Neruda estaria als carrers i les places –"las amplias alamedas" d'Allende- fent costat als que li recordarien la seva joventut i el seu permanent compromís. També, es possible, que els hi dediqués algun poema, com aquest que va escriure a petició de les Joventuts Comunistes:

 

ATENCIÓN

El pez nada en el ancho mar:

vive bien.

El zorro en su covacha, huele

a selva: no está mal

el pájaro, qué casa grande y

limpia habita!

El mamífero grande: le

sobra espacio

la culebra: vive lindo

sobre hierba y rocío!

Sólo el hombre es miserable

sobre la tierra que le pertenece:

le falta espacio, agua, cielo, luz

techo, intimidad, felicidad:

Muchachos comunistas: a uds. les toca arreglar este

asunto: la vivienda, es decir

la vida.

 

Era l'any 1973 i es feien eleccions al Centre d'Alumnes de la Facultat d'Arquitectura

de la Universitat de Xile.

 

En aquests temps, de recuperació de la memòria històrica –amb molta empenta a l'Amèrica Llatina- sonen tambors de punta a punta dels Andes que parlen de la possibilitat de l'assassinat de Neruda comés per aquells que veien en el lluitador del gest i la paraula, un enemic difícil de vèncer i, per tant, un obstacle als seus plans.

No oblidaven al que havia acabat el seu discurs d'acceptació del Premi Nobel de Literatura, el 21 d'octubre de 1971, amb aquestes paraules:

 

"En conclusión debo decir a los hombres de buena voluntad, a los trabajadores, a los poetas, que el entero porvenir fue expresado en esa frase de Rimbaud [ A l'alba, armats d'una ardent paciència, entrarem a les esplèndides ciutats]; sólo con una ardiente paciencia conquistaremos la espléndida ciudad que dará luz, justicia y dignidad a todos los hombres.

Así la poesía no habrá cantado en vano."

 

Al que viu violentament, aquestes paraules li han de fer por i han de ser emmudides el més aviat possible. Neruda no podia seguir viu, essent un referent per a tot un continent, per a tot un món: un altre Che. Al gener de l'omnipresent any 1973, havia escrit el que podríem considerar com el seu testament poètic: Incitación al nexonicidio y alabanza de la revolución chilena.

En aquest volum acabava la seva "Explicación perentoria" amb aquesta declaració d'intencions:

"...No tengo remedio: contra los enemigos de mi pueblo mi canción es ofensiva y dura como piedra araucana.

 

Esta puede ser una función efímera. Pero la cumplo. Y recurro a las armas más antiguas de la poesía, al canto y al panfleto usados por clásicos y románticos y destinados a la destrucción del enemigo.

Ahora, firmes, que voy a disparar!"

 

I seguidament començava a disparar. I el títol o la seva explicació prèvia no enganya. Ja ens avisa del caràcter pamfletari de part dels textos i del cant a allò aconseguit. I amb Nixon com eix, ha de parlar del Vietnam i de Cuba –Cuba y Vietnam son nuestros precedentes / contra las agresiones de esta edad! // (Chile defenderá con sus valientes / como aquellos dos pueblos insurgentes / su revolucionaria dignidad.)- i, sobretot, de Xile i la seva revolució pacífica i els seus enemics reconeguts.

 

Sobre conspiraciones

 

Entre la Kennecott y las batallas

que dentro de mi Patria van urdiendo

contra el pueblo anacrónicos canallas,

 

Chile va, traspasado y sacudido,

sobre la turbulencia, construyendo

lo que nunca le fuera permitido:

 

trabajar y vivir sin desaliento

para que en Chile manden los humanos

y se cubra de frutos populares

 

el territorio antártico y lejano

 

y den las viñas de su geografía

el vino del amor y la alegría!

 

La victoria

 

Y así llegué con Allende a la arena:

al enigma de un orden insurgente,

 a la legal revolución chilena

 

que es una rosa roja pluralista.

 

Y fue con mi Partido Comunista

(bello como un desfile proletario),

cuando en el mundo un día sobrevino

 

este camino revolucionario.

 

Hacia los pueblos alzo nuestro vino

con la copa a la altura del destino.

 

A verso limpio

 

Horademos a Nixon, el furioso,

a verso limpio y corazón certero.

 

Así pues, decidí que falleciera

Nixon, con un disparo justiciero:

puse tercetos en mi cartuchera.

 

Y por los tribunales venideros,

abriendo puertas, cruzando fronteras,

recluté hombres callados y severos,

 

caídos en sangrientas primaveras.

 

Pablo Neruda, avui més viu que mai, tant necessari!, ja ens ho deixava escrit al Canto general en un llunyà 1949:

 

Yo no voy a morirme.Salgo ahora,

en este día lleno de volcanes

hacia la multitud, hacia la vida.

Aquí dejo arregladas estas cosas

hoy que los pistoleros se pasean

con la "cultura occidental" en brazos,

con las manos que matan en España

y las horcas que oscilan en Atenas

y la deshonra que gobierna a Chile

y paro de contar.

                           Aquí me quedo

con palabras y pueblos y caminos

que me esperan de nuevo, y que golpean

con manos consteladas en mi puerta.

                                   Voy a vivir (XXVI)

 

 

 

 

 

 

 

 

+

UNA IMATGE DE PRAGA

dijous, de setembre 01, 2011

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

 

Quan un dóna un tomb actualment per Praga ha de fer veritables esforços per deslligar el que estàs veient en les "pedres" –una joia- del que observes en les institucions: manifestacions religioses amb enormes imatges d'alguna verge, absolutament provocadores, o el museu del comunisme –barbaritat que et fa enrere ja des de la porta-, o les cares de sorpresa quan demanes en qualsevol llibreria el Manifest Comunista, encara que sigui en txec, o els intents per a il·legalitzar el Partit Comunista.

 

I no pots deixar de pensar en algunes persones que, en altres temps, van caminar pels seus carrers: Kafka, Jan Neruda, Vladimír Holan,... però, sobretot, Julius Fučík.

Ricardo Eliécer Neftalí Reyes Basoalto, que li deu el cognom a Jan Neruda, va deixar escrit

 

A JULIUS FUČÍK

 

Por las calles de Praga en invierno, cada día,

pasé junto a los muros de la casa de piedra

en que fue torturado Julius Fučík.

La casa no dice nada: piedra color de invierno,

barras de hierro, ventanas sordas.

Pero cada día que pasé por allí

miré, toqué los muros, busqué el eco,

la palabra, la voz, la huella pura

del héroe.

Y así salió su frente

una vez, y sus manos otra tarde,

y luego todo el hombre

fue acompañándome

a través de la Plaza Venceslao, como un buen amigo;

por el viejo mercado de Havelská,

por el jardín de Strahov desde donde

Praga se eleva como una rosa gris.

 

Pablo Meruda  es refereix al Palau Petschek, seu actualment d'una part de la Conselleria d'Indústria i Comerç, i de la Gestapo en els foscos anys de la repressió nazi als països ocupats.

 

Julius Fučík, periodista, redactor de Rudé Právo, òrgan central del Partit Comunista  a Txecoslovàquia, va ser assassinat pels nazis el dia 8 d'octubre de 1943, ja fa 68 anys.

El text que la seva vídua,Gusta Fučikova, va recollir full a full i va titular Reportatge al peu de la forca, acaba amb aquestes paraules:

"També el meu joc s'apropa al seu fi. No ho puc descriure. No el conec. Ja no és un joc. És la vida.

I a la vida no hi ha espectadors.

El teló s'aixeca.

Homes: us he estimat. Estigueu alerta!"

 

Paraules que tenen sentit quan a l'inici del seu 'reportatge' hem pogut llegir la similitud de la sala del Palau amb un 'saló cinematogràfic': "Una àmplia sala, is llargs bancs, un darrere l'altre, ocupats pels cossos rígids dels detinguts, i davant d'ells un mur llis, com una pantalla cinematogràfica. Totes les cases productores del món no han arribat a fer la quantitat de pel·lícules que sobre aquesta paret han projectat els ulls dels detinguts en espera d'un nou interrogatori, de la tortura, de la mort. Pel·lícules de vides senceres o dels més petits fragments de vida; pel·lícules de la mare, de l'esposa, dels fills, de la llar destruïda, del futur destrossat, pel·lícules de camarades coratjosos i de la traïció [...]

Cent vegades he estat aquí espectador de la meva pròpia pel·lícula, mil vegades he seguit els seus detalls. Ara tractaré de narrar-la."

 

Un home al que la tortura més bestial no li pot arrencar més que la seva falsa identitat ─professor Horák─ o el "no el conec" quan li posen davant algun camarada detingut o la seva pròpia esposa. Que no pot deixar passar l'1 de maig sense celebrar-lo amb els seus companys de martiri.

"I ara, la nostra mitja hora de gimnàstica. Jo sóc l'instructor. És el Primer de Maig, nois, i no començarem com els altre dies. Quina importància té si això crida l'atenció dels vigilants. El primer exercici: un, dos; un, dos; els cops del martell. El segon: segar. El martell i la dalla. Amb una mica d'imaginació els camarades potser comprenguin. El martell i la falç. Miro al meu voltant. Ells somriuen i repeteixen els exercicis amb fervor. M'han comprés. Heus aquí, nois, la nostra manifestació del Primer de Maig. I aquesta pantomima és la nostra promesa del Primer de Maig, a la que restarem fidels, fins i tot quan anem cap a la mort."  

Quan vaig llegir per primer cop a Fučík, allà al 1982, em va fer pensar el fàcil que ens resulta a nosaltres passejar el Primer de Maig corejant unes consignes, mentre "les forces d'ordre públic" ─els hi diuen─ quasi van fent de "senyoretes de companyia" ─se m'acut dir.

I no puc evitar la mala llet que em va pujant des de la planta dels peus, molt sensibles, fins allà on la sang bull i nega el cervell. I m'encén pensar que la lluita fins les darreres conseqüències, de personatges com en Julius Fučík, hauran estat estèrils veient la Praga d'avui i el nostre present i que només es respectarà una placa d'homenatge en  la façana d'un edifici.

De moment, també una fàbrica de caolí que el Che va inaugurar a l'Illa de la Joventut a Cuba, el 64 o l'Ordre Juliu Fučík, destinada als periodistes, aprovada a Nicaragua l'any 2009.

 

Molt poca cosa.

 

 

 

 

 

+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles.


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre