les arrels

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Tant poc hem canviat? Tant previsibles som? Pel que es veu, és així. León Felipe li deia en una carta a Sílvia Mistral, en referència al seu llibre ÉXODO (Diario de una refugiada española):

"...Esta literatura de la última parte de nuestra guerra y de la primera de nuestro éxodo nos mete miedo a todos, a mí también [...] Sin embargo hay que escribir esta historia y hay que leerla con valor y con frecuencia para que estén ahí siempre, ante nuestros ojos, nuestras miserias y nuestros pecados. Tenemos tan mala memoria los españoles que nos olvidamos enseguida de todo –de la lanzada y de la merced- y nos deslizamos insensiblemente y gustosos hacia el humor... ¿hacia el humor?...hacia la chacota. A veces pienso que nuestra tragedia va a acabar en un tema coreográfico para el ingenio zarzuelero."

 

Dóna la sensació de que León Felipe ja preveia sèries de televisió com l'actual "Plaza de España", que compleix les seves pitjor expectatives. La carta segueix exhortant a l'autora que segueixi escrivint. I ara, quan volem recuperar la nostra memòria ens amenacen, aquells que no l'han perduda mai, per evitar que els més joves puguin conèixer la història dels seus avis i dels seus pares. Quina història coneixeran els nostres nets?

 

Per trencar aquesta inèrcia, us en vull contar una història. Comença el 2 de juny de 1922 a Madrid amb el naixement de Juan Antonio Bardem. I com tantes històries, té moments per recordar i moments per oblidar. I, per fer-ho tot més complicat, moments que voldríem oblidar però que hem d'esforçar-nos en recordar perquè la memòria no ens traeixi. Un d'aquets moments és el que va fer afirmar a Bardem: "Esta es la película que he querido hacer durante cuarenta años". Es referia a "Siete días de enero", que en la línia del cinema polític de Costa-Gravas o Gillo Pontecorvo, explica la matança al despatx dels advocats laboralistes al carrer Atocha a Madrid, el 24 de gener de 1977. Amb aquesta pel·lícula, Bardem retia homenatge als seus camarades assassinats per l'extrema dreta espanyola. L'ús del documental –l'escena final amb l'impressionant enterrament- ajuda a la versemblança de la pel·lícula. No puc oblidar la imatge d'aquell jove comunista amb una falç i un martell fetes fe flors creuades per sobre del seu cap.

"La primera película de la ruptura".

 

 Al 1955 opinava que el cinema espanyol era "políticamente ineficaz, socialmente falso, intelectualmente ínfimo, estéticamente nulo e industrialmente raquítico".

Amb la seva obra va intentar sempre que aquestes condicions desapareguessin. Al darrera queda una filmografia sempre digna malgrat els constants problemes amb la censura franquista, la manca de finançament i els períodes de presó patits. Algunes obres mestres: Muerte de un ciclista (1955), Calle Mayor (1956) o Nunca pasa nada (1963) que van contribuir al realisme social que es donava en la literatura. Obres correctes com La Venganza (1957), Las Sonatas (1959) i El Puente (1976), que llença a Alfredo Landa en un film de fort contingut social on ens mostra la presa de consciència d'un obrer desclassat. No podem deixar de banda que va ser coautor del guió de Bienvenido Míster Marshall (1953).   

 

El dia 30 d'octubre de 2002, amb la mort de Juan Antonio Bardem, s'acaba aquesta història.

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

El dia 16 d'octubre de 1934, davant la pressió de les tropes de la República de Xina, encapçalades per Xiang Kai-shek, les forces armades del Partit Comunista iniciaven el trencament del setge en el s'anomenaria La Llarga Marxa. En 370 dies van recórrer 12.500 quilòmetres de tal duresa, que fins l'encontre amb la resta de l'Exèrcit Roig, a la província de Shaanxi, només va arribar una desena part dels 86.000 efectius que van sortir de Yudu.

Aquesta gesta mitificaria Mao Ze Dong i seria un element fonamental en la seva arribada al poder. Ell mateix va deixar constància de les penalitats sofertes en alguns dels seus 37 poemes.

 

LA GRAN MARXA

 

L'Exèrcit Roig no té por dels rigors d'una llarga marxa,

mil muntanyes, deu mil rius no volen dir res.

Les Cinc Serralades són per a ell lleus ondes

i els colossals pics del Wumín, simples terrossos que roden.

Els tebis penya-segats, coronats de núvols,

que el riu Arenes d'Or assota,

les fredes cadenes de ferro del pont que travessa el Dadú

i més la neu perpètua del Minshan, ens alegren i inciten

i quan les creuem, en cada rostre esclata el somriure.  

 

L'enemic avança, nosaltres retrocedim.

L'enemic, s'atura, nosaltres el fustiguem.

L'enemic està esgotat, nosaltres ataquem.

L'enemic es retira, nosaltres l'empaitem.

 

Està clar que a partir d'aquí neix el que serà un gran país.

 

Fem un salt i mantenint-nos en el mateix mes d'octubre, com en un joc malabar, ens situem en un altre país i diferent continent també. Estem a Bolívia el dia 8, en un molt més pròxim 1967. Ernesto Guevara, el Che, no ha tingut la fortuna de Mao i la seva llarga marxa ha acabat a meitat del camí. Encara li quedava un llarg recorregut per seguir exercint el seu magisteri i ara, en els mals temps que s'albiren estem una mica més sols. I, malauradament, alguns seguirem igual de cecs i de sords, encara que, també malauradament, no igual de muts. Sempre, a pilota passada, podrem tirar d'hemeroteca i rellegir: "L'Estat de vegades s'equivoca. Quan passa alguna d'aquestes equivocacions, es percep una disminució en l'entusiasme col·lectiu degut a una reducció qualitativa de cada un dels elements que el formen i el treball es paralitza fins quedar reduït a magnituds insignificants: és el moment de rectificar."

 

 CHE

 

Che, tú lo sabes todo,

los recovecos de la Sierra,

el asma sobre la hierba fría,

la tribuna,

el oleaje en la noche

y hasta de qué se hacen

los frutos y las yuntas.

 

No es que yo quiera darte

pluma por pistola

pero el poeta eres tú

                                                           Miguel Barnet "Carta de noche"

 

Quan s'acomplien trenta anys del seu assassinat, Tomàs Borge escrivia: "Volveremos nosotros, en Nicaragua, a ganar el poder. Será por nuestra terquedad, por nuestra persistencia, por los errores del enemigo, y volverán de igual forma los pueblos de América Latina a retomar el camino, el sendero de la lucha y se levantarán banderas victoriosas en nuestro continente.

¿Saben por qué? Porque existió el Che y su ejemplo."

 

 

PER AL CHE

 

Amb tantes armes

amb tant de patiment,

amb tantes bales que van disparar sobre

            el teu cos,

oh, Ernesto!,

també aquest cop la teva mort és mentida.

 

Els que t'enterren tot corrent,

els que amb un cínic somriure als llavis

es netegen les mans amb la teva bandera

-"s'ha acabat,

                       el món és nostre"-

són malfactors, gent de fosc cor,

principiants, incultes.

 

Tu viuràs mentre la injustícia persisteixi

i la pólvora sigui útil;

tu estàs en la joia dels valents,

entre els murmuris

de les noies de les muntanyes;

en la poesia, en el vi

i en el combat tu segueixes viu.

                        Siavash Kasraí (1967-fragment)

 

 

ELEGIA DE LES AIGÜES NEGRES PER A CHE GUEVARA

 

Lligat al silenci, el cor encara

pesat d'amor, jeus de perfil,

escoltant, per dir-ho així, les aigües

negres de la nostra aflicció.

 

Pàl·lides veus et busquen en la boira;

de prat en prat busquen

un poltre, la palmera més alta

sobre l'estany, un vaixell potser

o la mel vesada de la nostra alegria.

 

Ulls tancats per la por

esperen en la nit el sol on creixes,

on et confons amb les branques

de sang de l'estiu o la remor

dels peus blancs de la pluja en la sorra.

 

La paraula, com tu deies, arriba

humida dels boscos: hem de sembrar-la;

arriba humida de la terra: hem de defensar-la;

arriba amb les orenetes

que la van beure síl·laba a síl·laba en la teva boca.

 

Cada paraula teva és un home en peu,

cada paraula teva fa de la rosada un ganivet,

fa de l'odi un vi innocent

per a beure'l, amb tu

en el cor, al voltant del foc.

                        Eugénio de Andrade (Tot l'or del dia -1971)