les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

POTSER MILLOR AL CEL

dimarts, de novembre 15, 2011

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Fa uns mesos en els que encara podíem parlar de treure a Franco del Valle de los Caídos -quins temps aquells!-. Malgrat tot, crec que no hauríem de deixar de banda l'objectiu d'accelerar el seu descens als inferns, si no ha pogut anar i tornar vàries vegades. Però se'm planteja un dubte seriós: No seria millor enviar-lo al cel? En el supòsit de l'existència del cel i de l'infern, allà deuen trobar-se tots els seus companys de viatge –de missa i comunió diària- encapçalats pel Carrero. Seguint amb el mateix supòsit de l'existència d'aquests destins, i convençut de que el meu hauria de ser l'infern, la veritat és que com no em faria cap gràcia trobar-me'l,  bo seria treure-li l'entrebanc que representa la pesada llosa per l'ascensió al cel.

Per donar una empenta que l'ajudi, potser caldria demanar la participació d'alguns poetes que han pensat en ell. Només és una petitíssima mostra. Això sí, podem considerar una llicència poètica l'ús de la paraula infern i assumpte solucionat.

I a votar indignats!

 

L'AMOR DEL GENERAL FRANCO

                      Jaroslav Seifert

 

                             El General ama sinceramente a España.

                        (Declaracions de Carmen Polo de Franco

                                                         a la premsa italiana.)

 

 

Tothom assassina allò que més estima

─digué Wilde en un poema.

El mateix haurà pensat Franco:

Espanya, et mataré.

 

Pel gran amor de Franco

el país sembla un cementiri.

 

 

 

 UN TRAIDOR

            "Viriato", 1941

           

Petiso, barrigudo, narigón,

con la cabeza llena de serrín,

tiene toda la facha de un rocín

al que sólo le falta el albardón.

 

En apariencia inofensivo clown,

esconde un alma trágica y ruin;

se cree un primoroso figurín,

y es nada más que un triste figurón.

 

"Voy a salvar España" –dijo un día-.

Y en efecto, salvóla de tal modo,

que hoy España revuélcase en el lodo,

 

hambrienta, destrozada, en la agonía.

¿Y este tipo está suelto todavía?

¡Pronto atado será codo con codo!

             "Galicia", periòdic de la Federación de Sociedades Gallegas de Buenos Aires.

 

 

El general Franco

en los infiernos


            Pablo Neruda

 

Desventurado, ni el fuego ni el vinagre caliente

en un nido de brujas volcánicas, ni el hielo devorante,

ni la tortuga pútrida que ladrando y llorando con voz

            de mujer muerta te escarbe la barriga

buscando una sortija nupcial y un juguete de niño

            degollado,

serán para ti nada sino una puerta oscura,

arrasada.

 

            En efecto:

            De infierno a infierno, qué hay? En el aullido

de tus legiones, en la santa leche

de las madres de España, en la leche y  los senos

            pisoteados

por los caminos, hay una aldea más, un silencio más,

            una puerta rota.

 

            Aquí estás. Triste párpado, estiércol

de siniestras gallinas de sepulcro, pesado esputo, cifra

de traición que la sangre no borra. Quién, quién eres,

oh miserable hoja de sal, oh perro de la tierra,

oh mal nacida palidez de sombra.

 

            Retrocede la llama sin ceniza,

la sed salina del infierno, los círculos

del dolor palidecen.

 

Maldito, que sólo lo humano

te persiga, que dentro del absoluto fuego de las cosas,

no te consumas, que no te pierdas

en la escala del tiempo, y que no te taladre el vidrio

            ardiendo ni la feroz espuma.

 

            Solo, solo, para las lágrimas

todas reunidas, para una eternidad de manos muertas

y ojos podridos, solo en una cueva

de tu infierno, comiendo silenciosa pus y sangre

por una eternidad maldita y sola.

            No mereces dormir

aunque sean clavados de alfileres los ojos: debes estar

despierto, general, despierto eternamente

entre la podredumbre de las recién paridas,

ametralladas en Otoño. Todas, todos los tristes niños

            descuartizados,

tiesos, están colgados, esperando en tu infierno

ese día de fiesta fría: tu llegada.

                                   Niños negros por la explotación,

trozos rojos de seso, corredores

de dulces intestinos, te esperan todos, todos, en la

            misma actitud

de atravesar la calle, de patear la pelota,

de tragar una fruta, de sonreír o nacer.

 

Sonreír. Hay sonrisas

ya demolidas por la sangre

que esperan con dispersos dientes exterminados

y máscaras de confusa materia, rostros huecos

de pólvora perpetua, y los fantasmas

sin nombre, los oscuros

escondidos, los que nunca salieron

de su cama de escombros. Todos te esperan

 

            para pasar la noche.

Llenan los corredores como algas corrompidas.

                                   Son nuestros, fueron nuestra

carne, nuestra salud, nuestra

paz de herrerías, nuestro océano

de aire y pulmones. A través de ellos

las secas tierras florecían. Ahora, más allá de la tierra,

hechos substancia

destruida, materia asesinada, harina muerta,

te esperan en tu infierno.

 

Como el agudo espanto o el dolor se consumen,

ni espanto ni dolor te aguardan. Solo y maldito seas,

solo y despierto seas entre todos los muertos,

y que la sangre caiga en ti como la lluvia,

y que un agonizante río de ojos cortados

te resbale y recorra mirándote sin término.

                                   España en el corazón (Tercera residencia)

 

 

 

+

PERE ARDIACA AMB NOSALTRES

dimarts, de novembre 01, 2011

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

El 5 de novembre farà 25 anys que ens concentràvem a la Plaça Catalunya ─sempre ha estat un lloc de grans aconteixements─ per acomiadar al camarada  Pere Ardiaca. Ja han passat 25 anys i segueixo fidel a la cita. Com si es tractés d'una tria de fotogrames, se'm  fan visibles de nou alguns dels moments que vam conviure amb intensitat.

El veig a prop de la paradeta, venent el Treball al mig del carrer Major de Lleida. Després, asseguts a l'escenari d'un Teatro Principal, també a Lleida, ple de gom a gom, celebrant el 40 aniversari de la fundació del PSUC. Am un lema descafeïnat i sense sigles ni senyeres visibles, per poder esquivar la censura però sense poder posar fre a la paraula. I d'això en sabia prou el Pere.

Més tard, en aquelles reunions que havien de donar origen al nostre partit: al PCC. Sempre prudent, aturant les presses dels més joves. Per cert, sempre he pensat el perquè aquelles reunions nostres eren considerades treball fraccional i no ho havien estat les dels nostres "amics" en la preparació del 5è Congrés. En fi, història.

La foto, de la meva col·lecció,  ens el fa present, encara que una mica tapat, a la primera festa que el Partit va muntar al Parc de La España Industrial. Més clarament es veu Juan Ramos. Ja escrita  aquesta nota rebo la notícia de la seva mort. Crec que els que vam viure amb ell l'apassionant aventura de la creació del PCC, i la posterior del PCPE, mantindrem el seu record. Sempre hi ha algú a punt per recollir el relleu.

 

Ara, en uns temps en els que la recuperació de la memòria històrica ens porta a treure-li la pols a vells documents, pren importància rellegir alguns dels que el Pere n'era autor ─destaco La fundació del P. S. U. de Catalunya─,  un altre del que era personatge destacat ─Abono inagotable, de Manuel Moreno─ o, més recentment, aquest del que era el protagonista principal: Pere Ardiaca. Materials per a una biografia, d'autors varis.

Del primer text, obligat per l'espai a fer una tria, em serveixo de la treballada introducció del Joan Samit, "Ara fa cinquanta anys..." (Pere Ardiaca recorda). En aquestes pàgines es fa un recorregut per la vida del Pere Ardiaca, des del seu naixement a Balaguer l'any 1909 fins la fundació del PSUC l'any 36 i es destaquen algunes de les característiques que el van acompanyar en tota la seva trajectòria vital i política: "El naixement del PSUC fou el producte d'una necessitat històrica: la necessitat històrica de fer front a una amenaça molt seriosa de la dreta. Un sol partit no podia fer front a aquella amenaça. Per això calgué el Front d'Esquerres i per això s'arribà a la unió dels partits obrers..."

Es veia clara la tendència a sortir d'un aïllament que conduïa a la inoperància.

 

 Des dels vint anys, quan ingressa al Partit Comunista Francès, seguim la seva intensa activitat i el seu compromís amb unes idees clares des del primer moment.

 Després del seu pas pel Bloc Obrer i Camperol (BOC), predominant a les terres de Lleida, es produeix el seu ingrés, l'any 34, en l'organització del Partit Comunista de Catalunya: "Por estas fechas, se incorpora al Partido, procedente de las filas del BOC, un joven militante comunista que ya ha ganado fama como orador y que se llama Pere Ardiaca. Participa en los mítines junto a Casanellas, Arlandís y Lina Ódena". (Abono inagotable).

 

Aquella idea inicial que exposava a l'hora de plantejar la necessitat d'unir forces, la conservarà al llarg de la seva trajectòria militant. Per a Giaime Pla, un dels autors de Pere Ardiaca. Materials per a una biografia, el segon terreny de militància del Pere va ser el de la política unitària. "No es una casualidad que, después de salir de la cárcel, su primer escrito se centrase en el significado histórico del Estatut d'Autonomia de 1932 en un momento en que la Assemblea de Catalunya lanzó la campanya a favor de su restablecimiento". Va ser un membre actiu en les trobades clandestines que anaven confluint en una política d'unitat de totes les forces antifranquistes. En aquesta línia, va encapçalar la delegació del PSUC que es va reunir amb el PSOE amb la idea d'ampliar les relacions unitàries, massa limitades en l'Assemblea de Catalunya o el Consell de Forces Polítiques de Catalunya (del que era, juntament amb el Josep Solé Barberà, representant del PSUC).

 

En Pere Ardiaca va tenir sempre molt clara la necessitat de fer avançar conjuntament la reivindicació obrera amb la reivindicació nacional: "És evident que a Catalunya el sentiment de reivindicació del proletariat es troba amb el sentiment de reivindicació nacional, la qual cosa fa que entre ambdós sentiments hi hagi inclosa la totalitat del gran poble català". (Pere Ardiaca recorda).

 

 

 

+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles.


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre