les arrels

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Antonio Gramsci faria aquest mes 121 anys. Va morir a l'abril de 1937. Polític actiu, fins i tot en els moments durs de la presó i la malaltia, secretari general del PCI i autor d'una obra que, en paraules de Norberto Bobbio, sap envellir promovent nous pensaments.

 

20 anys després de la seva mort, com si es tractés d'un joc de màgia, vull creure que va coincidir  amb un altre personatge singular. Es tracta de Pier Paolo Pasolini, un intel·lectual compromès que fa als diaris un periodisme crític amb la societat que l'envolta i, per tant, incòmode amb el poder. Que escriu poesia i novel·la però, sobretot, fa cinema.

D'aquesta coincidència segueixo imaginant que sorgeix un llibre de poesia destacable : Les cendres de Gramsci. Fa 20 anys que Gramsci ha mort a la presó, però per a Pasolini i una gran part del poble italià, el polític comunista nascut el 22 de gener de 1891, encara és viu en la seva obra, i el seu exemple. Escriu que en 1943 "vaig llegir Gramsci i Marx. Amb els bracers em vaig tornar comunista".

 

[...]

 

III

 

Un drap vermell com els que porten

enrotllats al coll els partisans

i, a prop de l'urna, sobre el terreny

 

groguencs, diversament vermells,

dos geranis. Allà estàs tu, proscrit

i amb dura elegància no catòlica,

 

catalogat entre morts estranys:

Les cendres de Gramsci... Entre

esperança i fe antiga m'apropo

 

a tu, arribat per casualitat a aquest

estret passeig, davant de la teva tomba,

del teu esperit lliure, aquí avall,

 

entre els lliures. (O potser és quelcom

divers, quelcom més extasiat i humil,

èbria simbiosi adolescent de sexe

 

i mort...) I des d'aquesta nació

en la que no va descansar la teva passió

sento com un equívoc –aquí

 

en les serenes tombes- per quina raó

-en nostra sort inquieta- vas destil·lar

les pàgines supremes en els dies

 

del teu assassinat. He aquí, donant testimoni,

la llavor encara no dispersa

de l'antic domini, aquests morts

 

units a quelcom que perd en els segles

la seva abominació i grandesa; i junt,

obsessionat, un vibrar d'encluses en sordina,

 

sufocat, afligit, que de del barri humil

arriba per a testificar la fi.

 

[...]

 

Gramsci, als 27 anys escrivia a Il grido del popolo de Torí: "La institució resulta simpàtica. És clarament democràtica, és a dir, capitalista".

Serà casualitat, però avui sentia parlar per la ràdio a Jaime Paz Zamora, ex president de Bolívia, criticant Evo Morales per considerar la democràcia aliena a la revolució. He pensat que el Gramsci jove seguia fent mal a les butxaques del capital.

Benedetto Croce, en 1947, deia sobre el màrtir antifeixista Gramsci: 'Recomanava anys enrere als joves comunistes napolitans, armats d'un catecisme filosòfic escrit per Stalin, aixecar els ulls a les estàtues que hi ha a Nàpols de Tomàs d'Aquino, Giordano Bruno, Tommaso Campanella, Giambattista Vigo i d'altres grans pensadors nostres i dedicar-s'hi a portar la teoria comunista, si podien, a aquella alçada i embrancar-la a aquella tradició. Però ara els hi assenyalo no una estàtua de marbre sinó un home conegut en persona per molts d'ells i de qual record deurien mantenir viu per quelcom  millor que el vacu so del seu nom: Gramsci'.

Com algú altre ha dit "Gramsci està i estarà sempre al cor".

 

 

 

 

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

No miro l'Argentina com si estès davant d'un mirall. La "justícia" del nostre país no té res a veure amb la que s'està aplicant allà en unes situacions semblants. Per això la veig travessant aquest mirall. I el que veig em proporciona un raig d'esperança en mig d'un dolor intens.

Llegeixo, publicades a la premsa d'allà, les declaracions del jutge Daniel Obligado sobre la sentència que condemna a duríssimes penes els acusats de segrestar, torturar i assassinar, durant la dictadura militar, en l'ESMA (Escuela de Mecànica de la Armada).

Entre els condemnats a cadena perpètua noms de botxins prou coneguts: Alfredo Astiz, Ricardo Cavallo o Jorge "El Tigre" Acosta. Una sentència que ens retorna una mica de dignitat. La que sembla que han perdut definitivament els nostres jutges, més preocupats per situar-se en el lloc"correcte". Una justícia que, com repetia Joaquín Navarro, el sempre recordat magistrat, més li plau al príncep.

Entre les sentències, una que trenca motlles: considerar com homicidi la desaparició del periodista i escriptor Rodolfo Walsh. El jutge declara: "Un argumento muy considerado fue que no importaba si había fallecido de un lado o del otro de las rejas, de los límites de la ESMA, sino que debía considerarse lo que realizaban las personas que estaban dentro del plan, las personas acusadas que se comprobaba que habían salido de la ESMA y realizado esa conducta." La seva desaparició no era obstacle per constatar el testimoni de la seva presència a les dependències, ja estès viu o mort.

Walsh, el 23 de març de 1977, per evitar ser detingut viu, va provocar la seva execució al carrer en el moment de la detenció. Un fracàs per Alfredo Astiz, encarregat de portar-lo viu per a ser interrogat. En aquells mateixos moments havia dipositat a la bústia una autèntica bomba de rellotgeria: la "Carta abierta a la Junta Militar"

Entre les desenes de milers de morts o desapareguts –pràctica que s'estendria a altres  països de la zona, a imatge de la postguerra espanyola- vull seleccionar la figura de Rodolfo Walsh, que el dia 9 compliria 85 anys, per a retre'ls-hi un emocionat homenatge.

Juan Gelman, poeta argentí que no va parar fins aconseguir que la justícia de l'Uruguai li tornés la neta segrestada per una família de militars després de fer desaparèixer els seus pares, va escriure:

 "Fui compañero de oficio y de combate de Rodolfo. Por ese privilegio leo lo que él escribió en mí, sus marcas, lo que ayuda a vivir: estos poemas.

Nota I

te nombraré veces y veces.

me acostaré con vos noche y día.

noches y días con vos.

me ensuciaré cogiendo con tu sombra.

te mostraré mi rabioso corazón.

te pisaré loco de furia.

te mataré los pedacitos.

te mataré uno con paco.

otro lo mato con rodolfo.

con haroldo te mato un pedacito más.

te mataré con mi hijo en la mano.

voy a venir con diana y te mataré.

voy a venir con jote y te mataré.

te voy a matar, derrota.

nunca me faltará un rostro amado para

matarte otra vez.

vivo o muerto/un rostro amado.

hasta que mueras/

dolida como está/ya lo sé.

te voy a matar/yo

te voy a matar.

(Recorda alguns dels escriptors desapareguts: Paco Urondo, Haroldo Conti, o al seu fill i la jove)

Nota VI

me pregunto qué sería

de la belleza de Rodolfo ahora/

esa belleza en vuelo lento

que le iba encendiendo los ojos/

si volaría o no volaría

esta vez quue nos derrotaron

por soberbios y ciegosordos/

pero tal vez sí volaría/

o volaría triste triste

corriendo el mundo con la mano

para mostrar los compañeros

que cayeron por la belleza

Nota XXIII

muertos que hablo y que me hablan

en las palabras que palabro/

estas mismas palabras que

cierran mi voz como una noche/

o como rostros compañeros

que giran bellos en su luz

como palabras/como sombras

apalabrándose a la muerte"