les arrels

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

El passat desembre l'Assemblea Nacional Francesa va aprovar, a mà alçada, una mesura que penarà la negació de l'holocauste armeni en 1915 a mans dels turcs.

La immediata resposta d'aquests va ser acusar a França de genocidi per la seva actuació a Algèria en el procés de descolonització.

Les mútues acusacions no fan sinó visualitzar la realitat: tots dos països "demòcrates" han comés, en algun moment de la seva història, actes que han estat utilitzats per denunciar a "l'altre" com a genocida.

I el paper de França ─encara recent─ desperta les nostres consciències i ens porta a la memòria algun d'aquests actes. L'11 de febrer de 1957, després dels seus camarades Mohamed Ouenouri i Mohamed Lakhnèche, era guillotinat Fernand Iveton, 31 anys, militant comunista acusat de terrorisme. Atenció!: el Ministre de Justícia i sotspresident del Consell superior de la magistratura, organisme encarregat d'examinar el recurs de gràcia, era François Miterrand i va votar de forma favorable a l'execució de la sentència. Ja ─o només─ han passat 55 anys.

 

Gillo Pontecorvo, a la Batalla d'Alger, va deixar unes mostres –perquè no puguem oblidar mai─ de la barbàrie dels teòricament "civilitzats". No ens cal tornar cap a l'Edat Mitja o la Inquisició.

 

Però aquestes reflexions tenen un motiu. La primavera àrab ha acabat amb sistemes ─molt desviats i corruptes─ nascuts de la descolonització. I en alguns casos no han estat més que un simple canvi de senyors. Egipte és el cas més clamorós. La primavera acabava amb un règim, però també amb unes lluites sindicals importants i tot tornava a estar al seu lloc.

Us recomano la lectura del comunicat del Partit Comunista Egipci de l'octubre passat:

I ara què? Un fragment: "Per cert, el poble va sortir a manifestar-se contra la pobresa, la fam, l'atur, la inflació, la inestabilitat i la por al desconegut. Va sortir a manifestar-se esperant una vida segura i protegida, però la Revolució de 25 de Gener no va produir un canvi de classes o social, ni llibertat. A més a més, el règim capitalista segueix present, i també les polítiques d'un capitalisme explotador i monopolista".

 

I ara la gran pregunta: el sacrifici de Fernand Iveton va ser i segueix sent inútil? ¿Què queda del somni que el movia i que tant bé va recollir Annie Steiner, a la presó de Barberousse, el mateix 11 de febrer de 1957?

 

Aquest matí han gosat

Ells han gosat

Assassinar-vos

Era un matí clar

Tant suau com els altres

En el que teníeu ganes de viure i de cantar

Viure era el vostre dret

Que heu rebutjat

Perquè per la vostra sang altres siguin alliberats

(...)

Estem tristos i maltractats

Darrera murs i reixes

Que ens volen separar

A vosaltres us demanem

La força per a suportar

L'instant de crueltat

De la guillotina

Després el gall ha cantat

(...)

Visca el vostre ideal

I les vostres sangs barrejades

Per a que demà no s'atreveixin

No tornin a atrevir-se

A assassinar-vos

 

Henry Alleg, acaba Le question amb una crida que no puc deixar de recordar:

 

Només fa uns dies la sang de tres joves algerians ha recobert en el pati de la presó la del algerià Fernand Yveton. El que vibrava en l'immens crit de dolor que va sorgir de totes les cel·les en el moment quan el botxí va venir a buscar els condemnats és l'ànima d'Algèria, el mateix que al silenci absolut, solemne, que el va seguir. Plovia i unes gotes es van aferrar, brillants en la foscor, als barrots de la meva cel·la. Els guardians havien tancat tots els porticons, però vam sentir un dels condemnats  cridar abans no l'emmordessin: 'Thaia El Djezair! Visca Algèria! I sens dubte en el mateix moment en que el primer dels tres pujava al patíbul, la cançó dels combatents algerians va sorgir de la presó de dones [Barberousse] com una sola veu:

 

"Des de les nostres muntanyes

s'ha aixecat la veu dels homes lliures:

clama la independència de la pàtria.

Et dono tot el que estimo,

et dono la meva vida,

Oh, el meu país... oh, el meu país!"

 

Fernand Iveton, ens dóna ànims el teu record.

 

 

 

 

 

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

El 12 d'aquest mes farà 28 anys de la mort de J. Florencio Cortázar o Julio Florencio Cortázar ─que de les dues maneres signava, amb 13 anys, els seus primers poemes─.

Era un gegant en tots els sentits: físicament, ètica i literària. Juan Rulfo explica la seva grandària: " Lo queremos porque es bondadoso. Es  bondadoso como ser humano y muy bueno como escritor. Tiene un corazón tan grande que Dios necesitó fabricar un cuerpo también grande para acomodar ese corazón suyo. Luego mezcló los sentimientos con el espíritu de Julio. De allí resultó que Julio no solo fuera un hombre bueno, sino justo".

 

I a poc a poc es configura "l'escriptor revolucionari que és aquell en que es fusionen indissolublement la consciència del seu lliure compromís individual i afectiu, amb aquesta altra sobirana llibertat que confereix el ple domini de l'ofici". El personatge que s'emociona pel fet de que la revolució -en aquest cas, la cubana- s'hagi produït a Amèrica Llatina. El personatge que vol viure des de dins la revolució sandinista. El personatge, en summa, que escrigui en calent, tan aviat té coneixement de l'assassinat de Che, el poema que no té preu escoltat en la seva veu, mig portenya, mig francesa:

 

CHE

 

Yo tuve un hermano.

 

No nos vimos nunca

pero no importaba.

 

Yo tuve un hermano

que iba por los montes

mientras yo  dormía.

 

Lo quise a mi modo,

le tomé su voz

libre como el agua,

caminé de a ratos

cerca de su sombra.

 

No nos vimos nunca

pero no importaba,

mi hermano despierto

mientras yo dormía,

 

mi hermano mostrándome

detrás de la noche

su estrella elegida.

 

Més tard, amb tota la calma, el recorda encara a Último Round (1969) on el sentiment de pèrdua es transforma, amb gran sentit de l'humor, en la constatació de la seva presència. Les idees són difícils d'eliminar.

 

SÍLABA VIVA

 

Qué vachaché, está ahí aunque no lo quieran,

está en la noche, está en la leche,

en cada coche y cada bache y cada boche

está, le largarán los perros y lo mismo estará

aunque lo acechen, lo buscarán a troche y moche

y él estará con el que luche y el que espiche

y en todo el que sea grande y se repeche

el estará, me cachendió.

 

Crec que ja he comentat en alguna ocasió, des de que s'estenen aquestes arrels, que Julio Cortázar nodreix una de les principals. Durant una època em vaig sentir "cronopio" i malgrat no ser un gran afeccionat al ball, ballava "tregua" i ballava "catala". Al final vaig descobrir el seu origen, en un poema inèdit i inacabat.

 

GÉNESIS DE LOS CRONOPIOS

       (rigurosamente histórica)

 

Se descolgaron desde un cielo diferente,

un espacio que sólo ellos franquean,

como los Ufos,

como los Ovnis,

los Cronopios.

 

No podía pasar de otra manera.

No vinieron ni en tren ni en bicicleta.

Tenían que mostrarse justamente

en mitad de un concierto, en el teatro

de los Campos Elíseos, en París.

Date cuenta qué snobs. Y por si fuera poco,

estropeándome el largo y el allegro

de andá a saber qué sinfonía,

sobrevolando la platea

esos objetos verdes, húmedos,

esas burbujas relucientes,

esos Cronopios.

 

Desde esa noche, ubicuos

en bicicletas, tortas, funerales,

crueles cronopios cruentos, crueles

organizando sus poliedros pérfidos

para consternación de famas y esperanzas,

[...]

 

 I la meva afició al jazz és possible que vingui de Johnny Carter, el seu saxo i la desesperació -"Esto ya lo toqué mañana, es horrible, Miles, esto ya lo toqué mañana"- del conte "El perseguidor".

I per què La pell freda, de l'Albert Sànchez Piñol, em recorda tant "Axolotl"?

I quan he caminat per París no he pogut deixar de pensar en Rayuela.

Hi ha jocs amb el llenguatge que ja em pertanyen ─o com a molt, podem compartir─: La vuelta al día en ochenta mundos, Los autonautas de la cosmopista, alguns palíndroms del conte Lejana (Bestiario): salta Lenín el atlas; amigo, no gima; átale, demoníaco Caín, o me delata; Anás usó tu auto, Susana.