les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

LES ALTRES VIDES DE BLAS DE OTERO

dijous, de març 15, 2012

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

El dia 15 de març de 1916 naixia , a Bilbao, Blas de Otero.

El que els seus pares no sabien en aquell moment era que l'havien assistit en el seu primer naixement, perquè després es produirien uns quants més en els que els esforços ja serien cosa d'ell. O millor, com escriu a Historias fingidas y verdaderas: "Gracias doy a la vida por haberme nacido".

 

Com que el que ens interessa és el Blas de Otero poeta, haurem de tenir en consideració que l'aparició, l'any 1942, de Cántico espiritual, és un naixement a un món, el de la postguerra, en el que es demanen respostes a un Déu, inexistent per mut. Un món en el que la mort és present de forma obsessiva i que podria fer dir a Pero Grullo que "per poder viure s'ha de morir una mica".

 

Oh , cállate, Señor, calla tu boca

cerrada, no me digas tu palabra

de silencio
.

                                   (Ancia, 1958)

 

Una època molt religiosa que donarà pas, quasi sense interrupció a un període existencial. (Un altre naixement).

 

DIGO VIVIR

 

Porque vivir se ha puesto al rojo vivo.

(Siempre la sangre, oh Dios, fue colorada.)

Digo vivir, vivir como si nada

hubiese de quedar de lo que escribo.

 

Porque escribir es viento fugitivo,

y  publicar, columna arrinconada.

Digo vivir, vivir a pulso, airada-

mente morir, citar desde el estribo.

 

Vuelvo a la vida con mi muerte al hombro,

abominando cuanto he escrito: escombro

del hombre aquel que fui cuando callaba.

 

Ahora vuelvo a mi ser, torno a mi obra

más inmortal: aquella fiesta brava

del vivir y el morir. Lo demás sobra.

                                   (Redoble de conciencia, 1951)

 

Ara bé, el naixement que l'ha fet més conegut és el que l'incorpora al grup de poetes anomenats socials ─Eugenio de Nora, Gabriel Celaya, José Hierro, Victoriano Crémer,...─ que intenten transformar les estructures socials del món que els ha tocat viure.

En aquest nou naixement es situen tres obres: Pido la paz y la palabra (1955), En castellano (1960) i Que trata de España (1964), que són les més conegudes de Blas de Otero.

 

LA SOLEDAD se abre hambrientamente,

ah todo alrededor es hombre y fronda

de hombro arraigado en la raíz más honda:

la tierra, firme, descieladamente.

 

Ah noche, y noche y noche en pecho y frente,

tapia del mar, barrido a la redonda

por ola y ola y ola en ronda y ronda

azul y blanca: roja de repente.

 

Todos los nombres que llevé en las manos

─César, Nazim, Antonio, Vladimiro,

Paul, Gabriel, Pablo, Nicolás, Miguel,

 

Aragon, Rafael y Mao─, humanos

ángeles, fulgen, suenan como un tiro

único, abierto en paz sobre el papel.

                                               (En castellano)

 

 

I després segueix la vida amb els seus daltabaix. Amb les seves morts que produiran nous naixements. Vegem alguns : aquest, camuflat en un sentit de l'humor que, malgrat la transcendència que impregna la seva obra, mai l'abandona.

 

QUISIERA ir a China

Para orientarme un poco.

 

L'any 1967, després de passar tres anys a Cuba ─"aquella muchacha que se casó conmigo,/un poco mulata y muy sentimental"─, el retorn a Espanya ve a ser un nou naixement.

 

La pluma en el aire

Mañana voy a España. Que no me vengan a mí con hostias (habla bien, que no cuesta nada, dijo el mudo), pero de qué ni cómo voy a vivir. Está visto que no escarmiento, y a todo esto la espalda cada vez más inclinada de tanto labrar versos, sembrar poemas, recoger tempestades. […]

 

Deixo constància de la presència constant de la idea de la mort, que no és absoluta perquè encara que sigui per un temps, seguirà viu. Encara que només sigui per poder respondre les cartes. Què a prop de Grouxo Marx!

 

Finito

Cuando yo muera, el cartero continuará trayéndome cartas durante algunos días. Y yo contestaré a esas cartas, poniendo fecha atrasada.

Cuando yo muera, el aire saldrá a la calle y yo iré a verle a su casa, y me dirán que no hay nadie.

Cuando yo muera, el mundo seguirá dando que hablar con sus pequeños sucesos y sus grandes problemas, y yo susurraré bajo la tierra la solución ayer.

Cuando yo muera, por fin no tendré necesidad de hacer más poemas, lo que me producirá un descanso infinito.

 

 

I una altra versió de Digo vivir a Hojas de Madrid:

 

Hay que vivir, Blas de Otero, tienes que seguir viviendo.

Para enredarte en el aire, para laminarte al sol.

Tienes que seguir viviendo.

Para decorar el alma, para inventar voces nuevas.

Para liberar las manos, para apoyar a los pueblos,

tienes que seguir viviendo.

Para recorrer los árboles con los ojos asombrados.

Para espiar a los ríos, para acompasar los péndulos.

Para mirarte dormida, desnuda junto al espejo.

Tienes que seguir viviendo,

para acompañar los pasos de mi madre ante el umbral.

Para agradecer a mis hermanas su áureo silencio.


 

I per poder seguir vivint, has de seguir naixent entre nosaltres. O no és això el que apunta la Elegía-Homenaje a Blas de Otero, de Jesús López Pacheco?:

 

Ha muerto Blas de Otero

pero


 

 
+

ELS REBOMBORIS DEL PA

dissabte, de març 03, 2012
MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

De vegades val la pena fer una mirada enrere encara que només sigui per adonar-nos del que hem deixat. No importa el temps transcorregut: encara que hàgim de retornar a finals del segle XXVIII i córrer el risc de confondre'ns amb la Revolució Francesa.

 

Anem a l'any 1789 a Barcelona i ens deixem portar de la mà d'en Josep Fontana i les seves fonts.

Es va produir un coincidència entre la disminució de les importacions d'Europa i les males collites locals de blat que van provocar un augment del seu preu a Barcelona "entorn d'un 50 per cent en els sis mesos que van del mínim d'agost de 1788 fins al màxim de la segona quinzena de febrer de 1789". Com a conseqüència: una crisi de treball i de salaris i menys capacitat adquisitiva de les capes populars.

 

I... l'esclat...  L'aixecament popular... La traïció... La repressió.

Però veiem com explica els fets una cançó:

 

Recordeu aquell dia, vint-i-vuit de febrer:

del pa que s'encaria, vam sortir al carrer.

Les dones, enfurides, traient foc pels queixals,

els homes precedien, portant atxes i pals.

Després d'esbotzar vidres i portes del Pastim[1],

tot el pa que hi havia, l'anaren repartint.

De sobte hi ha un xiscle, algú ha calat foc,

el Pastim s'incendia, tothom en surt com pot.

A foc i sang!, fins aquell dia

molt pocs havien tastat el pa blanc.

El general[2] arriba al front d'un regiment

de soldats de Pavia armats fins a les dents.

La gent ben proveïda aviat es dispersà,

la tropa sol podia l'incendi apagar.

A foc i sang!, fins aquell dia

molt pocs havien tastat pa blanc.

Recordeu aquell dia, vam sortir al carrer.

 

Els aldarulls van seguir alguns dies més i la reivindicació de preus més baixos es va estendre a la carn, el vi i l'oli. I, com és habitual, es concedeix allò que el poble demana i quan aquest ja és a casa... canvi de plans. S'obliden les promeses i s'inicia la repressió. Van ser deportades unes 90 persones i una dona ─Josepha Vilaret─ i cinc homes van ser condemnats a mort i executats el 28 de maig a la Ciutadella.

Això sí!, segons el Baró de Maldà ─cronista dels fets─ no va ser esquarterada com els altres i va ser amortallada amb un hàbit de monja obsequi d'una aristòcrata.

El que cal fer per netejar una mica una part de l'ànima!

 

I ara?

Després de la vaga dels tramvies del 51, caldria que moviments puntuals com el que he comentat es poguessin fer més amples i coincidir amb d'altres com la Revolució Francesa.  Per què no?


________________________________

[1] El Pastim era la fleca municipal, que havia estat cedida al gremi de flequers l'any 1768.

[2] Es tracta del comte d'El Asalto, al que veien com un especulador.
+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles.


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre