les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

EL MÉS FAMÓS 'SUICIDA' DEL FRANQUISME

diumenge, d’abril 15, 2012

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

El franquisme, entre d'altres moltes coses igual de monstruoses, passarà a la història pel més gran nombre de presos polítics 'suïcidats' a les comissaries de policia o "casas-cuartel" de la guàrdia civil i pel gran nombre d'obrers "voladors" abatuts pels trets a l'aire de la policia.

Deia Jesús López Pacheco:

─Si no fueran ciegos

nos verían esta luz que habita nuestro pecho.

─Hijo, abrígate bien. Y ponte la bufanda.

No vayas a coger alguna bala en los pulmones.

Que no está el tiempo bueno todavía.

 

El dirigent del PCE Julián Grimau va ser llançat a un carreró des d'una finestra del segon pis de l'edifici on ara hi ha la Comunitat de Madrid. No va morir de la caiguda i el 20 d'abril de 1963 era afusellat.

Alfonso Sastre, sota el pseudònim d'Antón Salamanca, amb la ironia que permet el dolor escrivia

 

LA VENTANA INDISCRETA

       (JULIÁN GRIMAU)

 

¡Otra vez esas radios extranjeras

vomitan contra España su veneno!

Salimos ahora al paso de ese trueno

explicando las cosas verdaderas.

 

No ha habido tal señor defenestrado

ni se empleó en su trato la tortura.

Tratósele con tacto y con dulzura.

Se le invitó a pasar a lo vedado.

 

Saludósele allí con cortesía.

Preguntósele por sus actividades

de manera correcta y muy humana.

 

Díjonos su opinión de la amnistía.

Dijímosle después nuestras verdades

y arrojóse sin más por la ventana.

                                   (Publicat a España, hoy, Ruedo Ibérico, París, 1963)

 

Seguim amb Alfonso Satre.

 

YO NO SABÍA QUE TE LLAMABAS JULIÁN GRIMAU

 

Tú ya no puedes acordarte

te han matado

hijos de puta Dios mío te han matado!

No puedes acordarte de mí pero sabías

que fuimos juntos en el autobús después de la reunión

y era la crisis del Caribe

y llevabas una cartera grande

y eras modestamente heroico

hombre sin gestos eras

y el color gris de la calle era tu gris

y un fuego rojo oculto ardía en la mitad de tu corazón

y ahora te digo lo que sé Julián Grimau

Y es que ese fuego rojo nuestro no se apaga

                                   (Vida del hombre invisible contada por él mismo)

 

SONETO XV

             (Muerte de Julián Grimau)

 

Que haya un cadàver más, ¿que importa al mundo?

Pero el mundo se agita y se remueve.

En el mil novecientos treinta y nueve

se fusilaba más sin tanto inmundo

 

protestar de masones, liberales,

comunistas, socialdemocristianos,

escritores borrachos, italianos,

gente de mal vivir y radicales.

 

Pero además, ¿qué pasa? ¿Qué presentas,

mundo, como protesta, inoportuno?

¿Te parece tan grave, pues, la cosa?

 

¿Tanta importancia tiene, a fin de cuentas,

que sean un millón o un millón y uno

los muertos de una guerra tan gloriosa?

                                   (1963, a Residuos urbanos. Tiempos difíciles)

 

Quan ja tot ha passat només ens queda la memòria. Com a mínim rehabilitar-la. Doncs ni això permet la justícia de la "democràcia". Tant se val que ens governin corbs o bambis.

Però nosaltres, amb els nostres pobres mitjans, mantindrem viva la flama de la memòria i recordarem. Potser ja ni perdonarem: són massa els morts que han de suportar tots els franquistes i els seus escolans. Atansar una mà per ajudar-los a enfonsar-se en el cel que tant s'estimen. Un dubte: al cel o a l'infern. Sempre he pensat que al cel, ja que nosaltres, els dolents anirem a l'infern i millor no trobar-los. Però trobo una resposta de José Bergamín, a pregunta d'Alfonso Sastre, i em planteja de nou el dubte. Escriu Sastre: "pregunté al gran escritor si era cierto que él había dicho que estaría con los comunistas 'hasta la muerte pero ni un momento más', y si esa frase incluía la broma de pensar que después de su muerte, él, Bergamín, iría al cielo y los comunistas al infierno, y entonces él se rió abiertamente de mí: 'No, muy al contrario –me respondió- porque has de saber que todos los comunistas van al cielo'."  

 

I m'he desviat, però ha valgut la pena, perquè ara sabem que al cel trobarem a Julián Grimau.

Segueixo amb el record de companys seus.

 

VEINTE DE ABRIL

Carlos Álvarez

 

EN ESTA geografía de presidios,

y a través

de la crónica amarga de torturas,

lentos

caminos desbrozando el horizonte,

sucios

asesinatos a la luz del alba

donde terminan nuestros hombres,

-donde nace

también nuestra leyenda- no resulta

posible,

Julián, mi noble hermano,

predecir

en qué lugar nos llegará el futuro

más inmediato... (el otro siempre es nuestro.)

 

Yo no sé

si cambiaré un paisaje al aire libre

con árboles y cielo y sol de estío,

por un estrecho marco de silencio,

de sombras,

de lucha renovada...

 

Por eso, si ocurriera

que mi voz no estuviera con tu nombre

en los labios

cuando un veinte de abril hecho marea

de sangre y de dolor nos vuelva el llanto

de España en tus heridas, imagina

que tengo amordazados los latidos;

que algún muro

sujeta mis palabras; que me encuentro

más cerca de los míos que otras veces,

Julián, campo de espigas...

definitivo màrtir de la patria.

                                   (Como la espuma lucha con la roca)

 

Des de l'exili mexicà, Juan Rejano:

 

ELEGÍA ROTA PARA UN HIMNO

 

[...]

Entonces fue.

                        Gritó la voz enana,

enloquecida voz, la voz

hedionda,

aulló, gritó, ordenó

sádicamente la ración de crimen

dispuesta para el día,

y luego se sentó sobre la Cruz,

sobre la Cruz de Roma.

                                      Entonces

fue. El miedo le subía

por los oscuros fondos del instinto.

 

[...]

 

No te han vencido,

amigo, compañero de la rama

vencida, lazarillo

del más hermoso sueño, no

te han vencido, perduras, ahora estás

entre las cumbres y no obstante,

caminas con nosotros,

te rodean

los brazos que te aman,

siembras,

fundas

los nidos del futuro.

 

[...]

 

Puedes brillar tranquilo,

tú lo sabes.

Estamos hechos para la tormenta,

para el beso creador

estamos hechos.

A tu fulgor, marchamos. Ya han crecido,

al borde de tu sombra arbustos

jóvenes.

Ellos te llevan en los labios.

                                               Vamos

contigo a defender la primavera,

contigo

a levantar la nueva casa.

                                   (En la muerte de Julián Grimau, 1963 –fragments-)

 

I aquí seguim, amatents.

                                   
+

CENT ANYS DE CELSO EMILIO

diumenge, d’abril 01, 2012

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Aquest és any d'alguns centenaris. Si no a tots, intentaré dedicar un espai a la majoria.

El primer de tots, per ordre cronològic, és el del poeta gallec, molt llegit en els negres temps del franquisme, Celso Emilio Ferreiro, nascut a Celanova el 6 de gener de 1912.

Es curiós ─o no, si ho penses una mica─ com el temps ho va esborrant tot i, poetes que en un moment determinat han estat llegits habitualment, passen a l'oblit més absolut. I és feina nostra el recuperar-los i fer reviure el seu record, al temps que exercitem la nostra memòria. Si a més, són poetes que s'expressen en una llengua perifèrica "marginal" ─en aquest cas el gallec─ encara més fàcilment actua l'oblit.

Cent anys de Celso Emilio Ferreiro i cinquanta de Llarga nit de pedra (Longa noite de pedra), el recull de poemes més conegut i que llegíem quasi d'amagat perquè el que trobàvem allà ens semblava que castigava el més profund  políticament i social del règim franquista. I què poc han canviat les coses quan rellegim per enèsima vegada el poema –aquell que ha marcat el llom del llibre i ja surt només obrir-lo-:

 

GOETHE

 

Aquell senyor burgès condecorat,

senyoria o excel·lència ben encebat,

que ronca amb plaer en la nit llarga

i té dona feliç, de teta oblonga,

am dos fills enzes, esportistes.

una mica llibertins i "barrilaires",

idiotes per la mare, pel pare, grassos;

posant dents de gos que ensuma els ossos,

es posa a grunyir i mossega:

"Jo prefereixo la injustícia al desordre".

 

O recordar el Viatge al país dels nans (Viaxe ao país dos enanos), en els que veu aquella burgesia gallega que domina l'exili –i que fa que li escrigui a l'Álvaro Cunqueiro, de visita a Veneçuela: "Ets un infame. Quant et van pagar "per sota mà" pels trossos que els vas brindar de la meva pell, als franquistes, els teus amfitrions, botiguers estraperlistes, horteres analfabets i proxenetes d'encants que et van portar aquí com a intel·lectual mercenari?" 

 

Pobre de mi. La terra promesa,

la Galícia emigrada que jo buscava,

només era un pou de residus,

una cort d'ovelles resignades:

empori d'aprofitats,

caverna d'usurers,

forat de botiguers,

cau de compares escombriaires.

El País dels Nans,

poblat d'enzes

menjats per la ignorància,

manats per l'enveja i la cobdícia.

Què sòrdid paisatge!

Galícia jeu aquí morta d'angoixa,

crucificada en ombres, sepultada

sota les natges porques dels badocs,

dels petits burgesos desertors,

llogats al fem,

venuts a les latrines,

sense cap altre afany ni fi que el dóna-me'n, que te'n donaré,

la compra-venda, okey, pagament al comptat.

                                               (Viatge al País dels Nans, 3)

 

Després vindrien Terra de ningures, Paco Pixiñas, Antipoemas, Cimenterio privado, Onde o mundo se chama Celanova, Cantigas de escarño e maldecir, Cartafol de poesía, Al aire de tu vuelo, Bailadas, cantares y donaires, Musa alemá, Voz y voto.

Entre ells, prosa i alguns poemes escadussers. D'entre aquests últims faig una tria, pel seu contingut compromès.

 

 

ELEGIA PER ANTÓN MACHADO

 

A Colliure el vespre era un ocell

blau, de lenta singladura,

Antón, company meu,

ferit per la pluja i pel ferro.

 

Darrere va quedar la Nèmesi nocturna,

però  mitjançant la ubiqua mort a l'aguait

els obscurs calvaris dels corriols

per a posar creus d'ombres tremoloses

als rostres dels que marxen al desterrament.

 

El meu cant és un vent dels camins,

 esvaït en la boira del temps,

assolat sobre un riu de roselles,

 veritable Antón meu.

 

Et faré un lleu plany amb les aloses

que creuen les matinades  balbades

dels pobles humiliats i ofesos,

sense veu quasi per a expressar esperança,

sense llum quasi per a encendre les  torxes.

 

Un plany de sega

Per a que les teves paraules llavor

fructifiquin per sempre

i mai tornin a quedar-se sols

el teu cor i el mar,

company meu Antón, tan veritable.

 

I malgrat el risc de donar una imatge potser esbiaixada de Celso Emilio Ferreiro, no puc evitar deixar constància de la seva obra militant, recollint aquests tres poemes que es creu  que són de 1975.

 

AL NIETO FRANCISCO MARTINEZ LE HAN PUESTO

FRANCISCO FRANCO

 

Por el alto favor de Dios,

que en sus mercedes no es manco,

en vez de Francisco Franco,

nos encontramos con dos.

El uno del otro en pos

vinieron por nuestro bien,

mas que Dios nos libre, amén,

si es que doblando la hazaña,

salvada por uno España,

la salva el otro también.

 

Salvar es una palabra

para el español macabra,

pues por cada salvación

de sus destinos inciertos

ha pagado la nación,

en sangre, un millón de muertos.

Ten de España compasión,

Señor, ante quien me humillo,

y líbrala del caudillo

Franco en segunda edición.

 

DOS MOMIAS AMBULANTES

 

Helos aquí, la Carmen y el Pacomio,

camino de la barca de Caronte.

Tendría yo que ser un Xenofonte

para contar la hez de este binomio.

 

Mas como no lo soy, diré mi encomio

al padre Tiempo autor de este desmonte,

de esta imagen senil, de este bifronte

retablo de la momia con su momio.

 

Diré que siento un gozo inenarrable

al ver en este gráfico esperpento

la estampa desguazada y miserable

 

de la pareja vil y detestable,

renqueando sin hálito ni aliento,

camino del ocaso inevitable.

 

ANTE UN RETRATO

 

Este que veis aquí, Paco del Pardo,

por la gracia de Dios tirano abyecto,

careta de caín pluscuamperfecto,

mestizo de beato y de bastardo.

 

Sembró nuestro vergel de espino y cardo,

cubrió nuestro solar de un aire infecto,

trocó a un pueblo joven en provecto,

vendió la patria al yanqui y al bigardo.

 

Creó la España una (en los cohechos),

grande (en los fraudes), libre (de derechos),

impávido a los llantos y protestas.

 

Verdugo nacional de sangre ahíto,

su destino final está ya escrito:

ha de morir con las polainas puestas.

 

Em costa deixar d'escriure del Celso Emilio Ferreiro, perquè mentre fullejo la seva obra van apareixent poemes que em semblen importants per alguna raó ─i en tinc moltes de raons!─, com aquest dels Antipoemas (1970?) que sembla escrit ara mateix i que pot servir de tancament:

 

CRÒNICA BURSÀTIL

 

Wall Street, Wall Street,

aiguamoll lluminós,

natja poderosa

del món.

 

Avui ha aconseguit el mercat de valors

uns guanys sòlids.

El promig fabril

Dow Jones va trepar quasi deu punts.

es van vendre les accions a milers

i un grapat així mai s'havia vist

canviar de mà en tant poc temps.

 

L'índex optimista

de The Associated Press

va avançar tres setanta,

ferros, tretze amb tretze,

ferrocarrils, vuit,

mentre tant la Texas Gulf Sulphur

va superar quatre punts atractius.

 

Al mateix temps a Londres

i en altres capitals d'Occident

la Borsa es va fer càrrec d'aquesta tendència a l'alça

que en Wall Street regnava.

 

A l'hora de l'ocàs,

quan la Borsa tanca les seves portes,

cent nens convertits en torxes

calaven foc de llum als arrossars.

 

El mateix dia i hora, més o menys,

efectius de forces judicials,

van procedir amb mà gens tova

a desnonar cinquanta-sis famílies

amb deutes de lloguers, per sort

gent pobre d'escasses pertinences

que no van dificultar el seu trasllat

al barri Vilallaunes,al costat del riu,

allà on Caracas

convoca les seves cloaques.

 

 

 

 

 

 

 

+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles.


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre