les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

JOSÉ SARAMAGO, QUE ETS ALS CELS...

divendres, de juny 15, 2012

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

…fent companyia als que, com tu, varen dedicar la vida a lluitar pels que no tenien res que perdre. Et vas avançar una mica i no has pogut veure com els teus compatriotes, siguin portuguesos, o grecs, o simplement, ciutadans indignats sense fronteres o estudiants sense aules, deien prou i començaven a caminar "i el seu pas, de gegants, ja no s'aturarà fins a conquerir la veritable independència...". Això li fa por al poder, que ens prefereix quiets i mesells.  

 

Era una festa d'Avante a Lisboa, l'any 2000, i varis escriptors signaven llibres a on semblava la ciutat del llibre. La cua, davant de Saramago era llarga, però pensaves que valia la pena fer-la per un cop a la vida. Mentre li atansava l'únic llibre que no tenia d'ell –Folhas Políticas, d'Editorial Caminho- vam tenir l'oportunitat de parlar breument. Jo ja li havia dedicat un article a l'Avant, celebrant la concessió del Nobel i em deia que li podia enviar a casa; així de senzill: José Saramago, Lanzarote. Hi havia un testimoni, l'Àngel Crespo, que deixava constància per a la posteritat, al temps que també era "caçat".

 

Després, aprofitant l'ocasió, vaig demanar-li a un altre escriptor, per a mi desconegut, Modesto Navarro, que em dediqués el llibre que ell volgués recomanar-me. Va agafar Libelo acusatório, també de Caminho, dient-me que era el que més li agradava a Saramago. I a més li havia prologat. "Este livro, pois, acusa e protesta. Exige a pureza e a paz. Estende as mãos a toda a gente, como se oferecesse flores. E se cai,  por vezes, na melancolia do gesto que não teve resposta, no desconforto romântico do ser de excepcão, deles sai  com a sobressalto viril de quem, no limite, se recusa às abdicações do sentimento e da complacência" Lisboa, Outubro de 1968.

 

Allà, envoltat pels seus, te n'adonaves de l'estreta relació de Saramago amb el seu poble, passant per sobre de la distància obligada i la repressió. Abril no havia acabat amb els condicionants que ─als anys de joventut─ li havien fet escriure a Poema a boca cerrada

 

DIMISSIÓ

 

Aquest món no serveix, que vingui un altre.

Ja fa molt que voltem per aquí

A fingir de raons suficients.

Siguem gossos del gos: ho sabem tot

De com mossegar els més febles, si manem,

I com llepar les mans, si depenem.

 

I ara, que només fa dos anys del seu traspàs, enyoro el Saramago que pacientment atenia els seus camarades que li atansaven, orgullosos, el llibre on quedaria plasmada la proximitat del que, com deia, seria un dels milers o milions de déus humans.

 

A l'inici he tingut la gosadia d'enviar-lo al cel, conscient del que havia fet públic a "Factor Déu":

 

"...Sempre haurem de morir d'alguna cosa, però ja s'ha perdut el compte dels éssers humans morts de les pitjors maneres que els humans han estat capaços d'inventar. Una d'elles, la més criminal, la més absurda, la que més ofèn a la simple raó, és aquella que, des de l'inici dels temps i de les civilitzacions, mana matar en nom de Déu. (...) però la major part dels creients de qualsevol religió no només fingeixen ignorar-lo , sinó que s'alcen iracunds i intolerants contra aquells per els quals Déu no és més que un nom, res més que un nom, el nom que, per por a morir, li vam posar un dia i que vindria a dificultar el nostre pas a una civilització real. A canvi ens prometia paradisos i ens amenaçava amb inferns, tan falsos els uns com els altres, insults descarats a una intel·ligència i a un sentit comú que tant treball ens va costar aconseguir. (...)

Es dirà que un déu es va dedicar a sembrar vents i que un altre déu respon ara amb tempestes. És possible, i potser sigui cert. Però no han estat ells, pobres déus sense culpa, ha estat el 'factor Déu', aquest que és terriblement igual en tots els éssers humans on vulgui que estiguin i sigui la religió que professin, aquest que ha intoxicat el pensament i obert les portes a les intoleràncies més sòrdides, aquest que no respecta sinó allò en el que mana creure, el que després de presumir d'haver fet de la bèstia un home va acabar per fer de l'home una bèstia."


Jo també, com la Pilar del Río, "milito en Saramago".

 

 

+

CERCLES VICIOSOS

divendres, de juny 01, 2012

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Llegint Xabier Lete ( El poema XXXVI de Vulnerant omnes) trobo

 

(…) defenderé la casa de mi padre, la defenderé, porfiábamos (…)

 

I immediatament Aresti, el gran Gabriel Aresti, es tornava a fer present a la segona part B): de Harri eta herri:

 

                        Defensarè

                        la casa de mon pare.

                        Contra els llops,

                        contra la sequera,

                        contra la usura,

                        contra la justícia,

                        defensaré

                        la casa

                        de mon pare.

 

Llegint  Gabriel Aresti (A un profeta 'Queriéndoselo explicar a Jorge de Oteiza'), trobo

                        Gabriel Aresti Segurola,

                        noi desgraciat,

                        per què et vas atrevir

                        en aquest mar,

                        et vas posar

                        en una mala feina

                        per això no vas ser

                        aquí admès.

                        Li dic a Otero:

                        Què tal Hikmet i tu...?

                        Conta'ns, doncs...


i  immediatament Hikmet, el gran Nâzim Hikmet, es tornava a fer present, també en la resposta de Blas de Otero:

                        (...)

                        pero habla, escribe tú, Nâzim Hikmet,

                        cuenta por ahí, lo que te he dicho, háblanos

                        del viento del Este y la verdad del día,

                        aquí entre sombras te suplico, escúchanos.

 

Llegint  Nâzim Hikmet (Reportatge sobre La Habana, 1961) trobo:

(...)

confonc les barricades de sacs de sorra i l'Atlàntic

no sóc capaç de distingir els horitzons que espien els fantasmals portaavions americans

            de les barricades de sacs de sorra

confonc les mares camperoles amb el palau de la presidència

confonc els monuments les estàtues i els bustos de José Martí amb les fotografies i les

            litografies de Fidel

confonc a Fidel amb les cançons la Internacional amb el txa-txa-txà i la patxanga amb

            Fidel

                        somos sosyalistas palante palante

confonc Fidel amb les cent mil persones que agafades una darrere l'altra ballen la rumba

(...)

ensopego amb els obrers

des de que La Habana és La Habana ningú com ells havia travessat pels carrers amb pas

            tant ferm

i jo cada dia que passa em torno una mica més jove a La Habana

cada dia sento una mica menys l'amargor del món a la boca

cada dia es suavitzen una mica les arrugues dels palmells de les meves mans i crec més

            que la dona que va quedar lluny només pensa en mi

i cada dia quan passo pels carrers de La Habana canto de millor humor

                        somos sosyalistas palante palante

 

i immediatament José María, el gran José María Valverde, es torna a fer present en Agradecimiento a Cuba.

            En una isla donde nunca he estado,

            hace unos años, hombres de mi lengua

se echaron a cambiar su triste mundo;

lucharon con sus déspotas, vencieron

y al ir a poner manos al trabajo,

vieron que eso se llama socialismo

y es asunto de mucho madrugar

y de muchos papeles y fatigas,

y que tiene remotos compañeros

como en otros planetas –unos, fríos

tecnólogos armados; otros, pobres

guerrilleros en selvas incendiadas-.

(...)


 

Llegint José María Valverde hauria de lligar amb Gabriel Aresti per a que el cercle es tanqués. Seria massa bonic. Encara que,... per què no? Penso en el buit que deixa un poeta amb la seva desaparició física. Aquella sensació de pèrdua irreparable que li feia dir a José Antonio Labordeta a la mort del seu germà poeta Miguel Labordeta: "Nos haces una falta sin fondo". Crit de dolor que acompanya un dels versos que més m'agraden de Valverde : "Se quedarán mis cosas sin mí desconcertadas". La sorpresa.

L'inesperat. I per què aquestes sensacions, juntes al dolor, la pena oceànica,  no es poden trobar a la mort d'Aresti?

 

I és així, com us ho estic contant, que Hikmet, Aresti i Valverde (morts el 3, el 5 i el 6 d'aquest mes dels anys 1963, 1975 i 1996, respectivament) es van trobar un dia, tots tres agafats del braç, al bell mig d'una munió de gent que era pura cridòria:

 

                                   Somos sosyalistas palante palante

 

 

                        

+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles.


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre