JOSÉ SARAMAGO, QUE ETS ALS CELS...
divendres, de juny 15, 2012
…fent companyia als que, com tu, varen dedicar la vida a lluitar pels que no tenien res que perdre. Et vas avançar una mica i no has pogut veure com els teus compatriotes, siguin portuguesos, o grecs, o simplement, ciutadans indignats sense fronteres o estudiants sense aules, deien prou i començaven a caminar "i el seu pas, de gegants, ja no s'aturarà fins a conquerir la veritable independència...". Això li fa por al poder, que ens prefereix quiets i mesells.
Era una festa d'Avante a Lisboa, l'any 2000, i varis escriptors signaven llibres a on semblava la ciutat del llibre. La cua, davant de Saramago era llarga, però pensaves que valia la pena fer-la per un cop a la vida. Mentre li atansava l'únic llibre que no tenia d'ell –Folhas Políticas, d'Editorial Caminho- vam tenir l'oportunitat de parlar breument. Jo ja li havia dedicat un article a l'Avant, celebrant la concessió del Nobel i em deia que li podia enviar a casa; així de senzill: José Saramago, Lanzarote. Hi havia un testimoni, l'Àngel Crespo, que deixava constància per a la posteritat, al temps que també era "caçat".
Després, aprofitant l'ocasió, vaig demanar-li a un altre escriptor, per a mi desconegut, Modesto Navarro, que em dediqués el llibre que ell volgués recomanar-me. Va agafar Libelo acusatório, també de Caminho, dient-me que era el que més li agradava a Saramago. I a més li havia prologat. "Este livro, pois, acusa e protesta. Exige a pureza e a paz. Estende as mãos a toda a gente, como se oferecesse flores. E se cai, por vezes, na melancolia do gesto que não teve resposta, no desconforto romântico do ser de excepcão, deles sai com a sobressalto viril de quem, no limite, se recusa às abdicações do sentimento e da complacência" Lisboa, Outubro de 1968.
Allà, envoltat pels seus, te n'adonaves de l'estreta relació de Saramago amb el seu poble, passant per sobre de la distància obligada i la repressió. Abril no havia acabat amb els condicionants que ─als anys de joventut─ li havien fet escriure a Poema a boca cerrada
DIMISSIÓ
Aquest món no serveix, que vingui un altre.
Ja fa molt que voltem per aquí
A fingir de raons suficients.
Siguem gossos del gos: ho sabem tot
De com mossegar els més febles, si manem,
I com llepar les mans, si depenem.
I ara, que només fa dos anys del seu traspàs, enyoro el Saramago que pacientment atenia els seus camarades que li atansaven, orgullosos, el llibre on quedaria plasmada la proximitat del que, com deia, seria un dels milers o milions de déus humans.
A l'inici he tingut la gosadia d'enviar-lo al cel, conscient del que havia fet públic a "Factor Déu":
"...Sempre haurem de morir d'alguna cosa, però ja s'ha perdut el compte dels éssers humans morts de les pitjors maneres que els humans han estat capaços d'inventar. Una d'elles, la més criminal, la més absurda, la que més ofèn a la simple raó, és aquella que, des de l'inici dels temps i de les civilitzacions, mana matar en nom de Déu. (...) però la major part dels creients de qualsevol religió no només fingeixen ignorar-lo , sinó que s'alcen iracunds i intolerants contra aquells per els quals Déu no és més que un nom, res més que un nom, el nom que, per por a morir, li vam posar un dia i que vindria a dificultar el nostre pas a una civilització real. A canvi ens prometia paradisos i ens amenaçava amb inferns, tan falsos els uns com els altres, insults descarats a una intel·ligència i a un sentit comú que tant treball ens va costar aconseguir. (...)
Es dirà que un déu es va dedicar a sembrar vents i que un altre déu respon ara amb tempestes. És possible, i potser sigui cert. Però no han estat ells, pobres déus sense culpa, ha estat el 'factor Déu', aquest que és terriblement igual en tots els éssers humans on vulgui que estiguin i sigui la religió que professin, aquest que ha intoxicat el pensament i obert les portes a les intoleràncies més sòrdides, aquest que no respecta sinó allò en el que mana creure, el que després de presumir d'haver fet de la bèstia un home va acabar per fer de l'home una bèstia."
Jo també, com la Pilar del Río, "milito en Saramago".
