LA UTOPIA ÉS A ANTAVIANA
dijous, de novembre 29, 2012
MIQUEL ÀNGEL SÒRIA
Aquest any, com si no anés amb ell, i amb la timidesa de la que fa gala en la seva correspondència amb Ferran de Pol, Pere Calders celebra el centenari del seu naixement, el 29 de setembre de 1912 a Barcelona.
Bé, ja ens som coneixedors ─faltaria més!─ de que ja fa divuit anys que ens va deixar, però el seu traspàs no ha evitat la seva presència. Encara que no amb la continuïtat que ens hauria agradat. Això ja succeïa estant entre nosaltres. De tant en tant calia algun revulsiu ─penso en l'estrena d'Antaviana, el 78─ per recordar-nos la vitalitat de la seva obra.
ABEL. (amb una certa angoixa): Antaviana, Antaviana, Antaviana! Torna la taca dins de la tassa i que no hagi passat res. Torna la mare a la cuina, ben tranquil·la, i treu-li del cap que no l'estimo. (Pausa.) Antaviana, Antaviana, Antaviana! (Mentre invoca la paraula màgica, Abel es posa dempeus i assaja diverses positures: aguantant-se dret amb un sol peu i una cama enlaire,obrint molt els ulls i tancant-los tot seguit ben fort, i estenent els braços com si fes l'àngel.) Presenta't, Antaviana! (Silenci.) Antaviana, surt del llum o de l'ampolla! (Silenci. S'enfila de genolls damunt la taula.) Pel poder que tinc damunt teu, Antaviana, acut de seguida!
Pere Calders, que es sentia atret per les arts gràfiques, el dibuix, més que no pas per la literatura, va començar a militar al PSUC des de la seva fundació, formant part de la Cèl·lula de dibuixants comunistes. Declarat inútil per l'exèrcit, va voler participar en la lluita contra el feixisme enrolant-se voluntari al Cos de Carrabiners, amb els que va estar al front de Terol. Per encàrrec va escriure "Unitats de xoc" on queda palès el seu caràcter antimilitarista i com les circumstàncies històriques l'empenyen a prendre el compromís de defensar la seva terra.
"…Nosaltres avorrim la guerra i si la fem és perquè ens obliguen a fer-la. L'instint de conservació del nostre poble ens mena a acarar-nos amb la ferocitat dels generals feixistes i a ésser tan implacables com ells. Però la guerra no ens agrada ni la sentim, i ara, amb la retina desfeta per la imatge de tantes llars destruïdes, podem explicar a les nacions com n'és d'estúpida, de cruel i de bestial la guerra que ens donen com a bona els militars imperialistes..."
Acabada la Guerra Civil, passa pel camp de concentració de Prats de Molló, pel castell de Roissy-en Brie i, després d'una entrevista a París amb Josep Moix, dirigent del Partit, surt cap a l'exili a Mèxic.
Malgrat no sentir-se integrat, l'estada a Mèxic va influir notablement en la seva escriptura, fins a l'extrem que li fa escriure a Joan Fuster que els seus contes escapaven del tall "tradicional" per mostrar una "realitat susceptible d'interpretacions suggestives" que el diferencien de Poe, Pirandello o Kafka.
Tenia 50 anys quan va tornar a viure a Barcelona per treballar a l'Editorial Montaner i Simon, on compaginarà la feina professional amb la creació literària i el periodisme. Algunes mostres d'aquesta darrera ocupació:
De l'article Dretes i esquerres, publicat a la revista Canigó (20 de juny de 1981):
"En canvi, l'esquerra ha manar fugaçment i quan ho ha fet se'ns torna molla, camina de puntetes i ensopega de seguida amb pedres conegudes. De debò, jo, que ja sóc gran, no recordo cap etapa durant la qual hagi manat a fons i de veres. Ho ha feta atemorida per les amenaces de la dreta: sobretot, que no se'ns enfadi, que no dispari, que no se'ns torni més agresta. A més, l'esquerra, per allò de no esverar els altres, va amb molt de compte a no concertar aliances i sempre l'arrepleguen dividida".
Del pròleg de El desordre públic (Ed. Empúries): "Mantinc el somni d'arribar a veure i a viure el dia en el qual la llibertat d'expressió anirà de bo de veres. Però tinc un cert neguit, perquè si triguen gaire m'ho hauran d'explicar els serafins". Febrer de 1985.
La darrera notícia de Pere Calders és la publicació d'una novel·la inèdita ─l'any 2008─ escrita a Mèxic: La ciutat cansada. En ella trobem totes les característiques de la literatura de Pere Calders: la ironia, l'exageració, l'absurd,...Una ciutat que fuig de sí mateixa i acaba amb aquest epíleg:
"Introducció.
Ciutat abandonada, intacta, amb tots els serveis,però sense restes d'éssers humans. Com un dels misteriosos vaixells perduts en alta mar, navegant sense tripulació.
Un aventurer la descobreix. Un periodista la retrata, Uns arqueòlegs tracten d'escatir el seu enigma. La novel·la és explicació del misteri.
─Se n'aniran, però els seu pensament sempre restarà aquí.
─És igual que restessin ells i se n'anés el pensament".
