les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

LA PAU ES FARIA ESPERAR

dimarts, de gener 15, 2013

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 
El 27 de gener de 1973, representants dels governs de la República Democràtica del Viet-Nam, de la República del Viet-Nam , dels USA i del Front Nacional d'Alliberament  signaven a París els acords pels quals s'iniciava el camí cap a  la  pau.

Fem una mica de memòria per recordar els principals d'aquests acords:

                        Alto el foc

                        Intercanvi de presoners

                        Retirada de les tropes de la RDV de Viet-Nam del Sud i de les tropes dels USA en 60 dies

                        Manteniment de la situació d'ocupació en aquells moments

                        Acabament dels bombardejos en Viet-Nam del Nord per part dels USA

                        Eliminació de les mines dels ports del Viet-Nam del Nord per part  USA

                        Sortida del govern titella del president Nguyen Van Thieu, al Sud

                        Obertura de negociacions per la repatriació de presoners

                        Possibilitat de mantenir l'ajuda USA a Viet-Nam del Sud i celebració d'eleccions lliures

La importància dels acords ─conseqüència en part per la fèrria resistència del poble vietnamita i en part -més petita- per la creixent protesta interior als USA─ va fer que, salomònicament, es concedís el Premi Nobel de la Pau d'aquell any a Henry Kissinger i a Le Duc Tho. Aquest renunciava a la distinció exposant que no era honest parlar de pau quan tothom era conscient de que la guerra continuava.

 No és fins dos anys més tard, que la rendició del govern de Viet-Nam del Sud, i la unificació de les dues parts, posaven fi a una guerra que havia devastat un país però no havia pogut acabar amb la resistència del seu  poble. Com a detall curiós, malgrat les destrosses i el posterior bloqueig, Viet-Nam té ara una taxa de creixement que per a nosaltres és un somni.

 
Julio Cortázar va escriure:

Con qué derecho contemplarte, / bello niño de mármol / envuelto en esa luz y ese temblor que Rossellini / dejó en los bucles de tu pelo, / si detrás estoy viendo un niño negro muerto de hambre, / un niño vietnamita destripado / bajo ese cielo impeturbablemente luminoso / de Florencia y Hanoi.

 Aquell Viet-Nam modern, que s'apuntava el 1973, ara fa 40 anys, i que s'iniciava dos anys després, manté encara visibles les ferides de la guerra en molts dels seus ciutadans. Ha fet uns esforços enormes per passar full, però la visita al Museu de la Guerra és de difícil contemplació amb serenitat. Ell ulls borrosos no són una gran ajuda.

Els seus poetes encara et fan sortir la consciència al nivell de la pell.

 Preguntant (1992)

 Li pregunto a la terra: Com viu la terra amb la terra?
─ Ens honorem una a l'altra.

 Li pregunto a l'aigua: Com viu l'aigua amb l'aigua?
─ Ens omplim una a l'altra.

 Li pregunto a l'herba: Com viu l'herba amb l'herba?
─ Ens bressem una a l'altra creant horitzons.

 Li pregunto a l'home: Com viu l'home amb l'home?

 Li pregunto a l'home: Com viu l'home amb l'home?
 
Li pregunto a l'home: Com viu l'home amb l'home?

                                                    Huu Thinh (1942)

 

Malson

        Per a John Baca,
       Veterà americà de la guerra de Viet-Nam

 El seu gos llepa i llepa el seu pit.

La seva llengua és una flama diminuta

Oferint calor, com calor d'una estufa.

La tendresa del gos el fa plorar.

 
Al començament del seu somni una arma dispara;

Al final del seu somni està el riu Mekong

On els pescadors enrotllen roba

Al voltant dels seus caps i llencen les seves rets.

L'ocàs abaixa les seves ales grogues sobre el riu.

 
Les bales són calbes rates de claveguera

Apressades entre bordes amb sostre de palma.

Rossegant els nius secs al llarg de la riba.

 
John Baca esclata en riures

I trepitja las rates de dents grogues.

Calbes, polides, rellisquen

Entre els seus dits tremolosos.

John Baca deixa de riure-se'n.

 
John Baca va prémer el gallet

De la seva pistola fa vint anys

Però les bales encara volen.

 
El seu gos llepa i llepa

I llepa i llepa.

                                   Nguyen Quang Thieu (1957)

 

Cantata de nens crescuts a l'esquena de les seves mares (fragments)

 
Dorm Tai, dorm, sobre la meva esquena, dorm, el meu petitet.

Dorm tranquil nen, sobre la meva esquena.

Dorm bé, que estic desgranant arròs per a la nostra tropa

El ritme del piló s'inclina cap a la teva son, fillet meu.

La meva suor cau sobre les teves galtes i les escalfa,

La meva prima espatlla et serveix de coixí, videta meva,

La neva esquena et bressa i del meu cor surt una cançó de bressol:

Dorm, dorm angelet meu i el meu cel

T'estimo, fillet, i també estimo els combatents

Somia amb l'arròs blanc

I ho aconseguiràs, cel meu, quan creixis...

(...)

Dorm Tai, dorm, sobre la meva esquena, dorm, el meu petitet,

Tranquil, dorm nen meu sobre la meva esquena.

Anem evacuant cap a la selva ben endins

Perquè el ianqui ens pren fins i tot el rierol;

Mentre tant, els teus germans empunyen armes en el front,

Et porto a la meva esquena cap a l'últim combat

I directament al camp de batalla surts de la meva esquena

I de la gana te'n vas al front de la Serralada Llarga.

 

Dorm, dorm angelet, el meu cel

T'estimo i també estimo el país

Que somiïs amb que jo pugui veure a l'Oncle Ho

Per a que siguis Home Lliure, quan gran...

                                               Nguyen Khoa Diem (1943)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

+

UN ANY MÉS. I VAN...

dimarts, de gener 01, 2013


MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Dia i nit

Quan la nit és amb mi

amb tu se'n va el dia.

Quan jo miro aixecar-se l'alba,

desitjo que tinguis dolça son.

Quan Viet-Nam està dormint

està Cuba desperta.

En aquest segle,

ens rellevem en la guàrdia.

                             Hai Bang (Viet-Nam)

 

El temps ens fa recuperar la història. Reviure uns moments –en alguns casos ja llunyans- que van suposar un fort impacte en una incipient presa de consciència.

I cada any ja no cal fer cap esforç per tornar a ser protagonista, des de la enorme distància, dels fets que portaven uns "barbuts" a entrar en La Habana victoriosos i alegres, mentre un covard Batista fugia cap a l'imperi. Ja han passat cinquanta-tres anys d'aquelles imatges i encara segueixen impregnant la pupil·la.

D'aquells moments no en tinc consciència de la grandesa del personatge Fidel, que s'exclou expressament del primer govern per deixar-lo en mans dels representants dels antics partits, ràpidament arribats de l'exili. I no és gratuït que recordi aquesta actitud, quan els seus enemics no tenen gairebé altres adjectius per a ell, que el de dictador.

Deia que els antics polítics retornen de l'exili, per la qual cosa cap d'ells havia fet la revolució i això es fa notar aviat. Faig un incís per imaginar-me, ara, el retorn de la "gusanera" de Miami a governar el país. Tancat l'incís, ¿com havien d'actuar aquells polítics –"que no els representaven"- en el moment de prendre les primeres mesures contra els criminals de guerra i els malbaratadors dels bens de l'Estat? El primer ministre, Miró Cardona, és apartat del càrrec per la seva posició contrària al tancament de les cases de joc.

 

I Fidel, a contracor, ha d'assumir la direcció del govern. Sempre ha declarat la Revolució com a "humanista" i "cubana" però també i malgrat els esforços de l'imperialisme, es nega a declarar-se anticomunista –atenció al matís- i parla d'una política d'unitat popular.

Al Discurs de la Victòria (8 de gener de 1959) a la caserna Columbia, el poden escoltar:

 
                        "¿Pero quién ganó la guerra? El pueblo. El pueblo ganó la guerra. Esta    

                        guerra no la ganó nadie más que el pueblo. Y lo digo por si alguien cree

                        que la ganó él, o por si alguna tropa cree que la ganó ella.

                        Y por tanto, antes que nada, el pueblo.

                        Pero hay algo más. La revolución no me interesa a mí como persona ni a

                        otro como comandante, como persona, ni a otro capitán, ni a tal

                        columna.

                        ¡La revolución al que le interesa es al pueblo!"

I el poble el va escoltar i va decidir passar el protagonisme als seus veritables caps. I va ser el poble el que es va voler veure reflectit en les figures de Fidel, Che, Camilo, Raül,...o de qualsevol anònim milicià.

 

Recorriendo La Habana del Este con Sule


Todo es nuevo en La Habana del Este.

Los edificios equilibran el sonido del mar y la luz.

¿Qué tambor de alegría en este país, este primer

territorio libre de América,

donde se renace a cada instante

y se combate contra el viento, contra la sombra

            de los bárbaros?

Este país nuestro casa y puente

en el que no hay una sola pregunta sin respuesta.

El miliciano es también en La Habana del Este

la palma más esbelta, erguida como un sable de

            olor marino.

El miliciano en todo sitio es lámpara que nunca

            duerme,

inscripción de los buzos terrestres.

El miliciano sabe los nombres de todos sus

            muertos

y los arranca de la tierra

para que resplandezcan como una toga

            fosforescente.

El miliciano es cálido y amoroso. Ilimitado.

Su presencia se nos queda en las manos

como un anillo de medida perfecta.

Thelma Nava (México)

 

 

I després, quasi sense temps material per fer-ho, van arribant els avenços socials. Enumero alguns i em quedo curt, però ja són il·lustració: educació popular per a tots –quina enveja, per un ensenyant, la campanya d'alfabetització-, atenció especial a l'art, la investigació científica, els esports. La reforma agrària, va... i malgrat les pressions dels monstre veí, el 26 de juliol de 1959 es reuneixen mig milió de camperols a La Habana.

 

El 26 de setembre del 1960, davant l'Assemblea General de les Nacions Unides, després d'advertir que, malgrat la seva fama, serà breu, Fidel deixa les coses clares.

 "La asamblea general nacional del pueblo de Cuba condena, en fin, la explotación del hombre por el hombre, y la explotación de los países subdesarrollados por el capital financiero imperialista. (Us sona ?)

"En consecuencia, la asamblea general nacional del pueblo de Cuba proclama ante América"─ y lo proclama aquí ante el mundo:

"El derecho de los campesinos a la tierra; el derecho del obrero al fruto de su trabajo; el derecho de los niños a la educación; el derecho de los enfermos a la asistencia médica y hospitalaria; el derecho de los jóvenes al trabajo; el derecho de los estudiantes a la enseñanza libre, experimental y científica; el derecho de los negros y los indios a 'la dignidad plena del hombre'; el derecho de la mujer a la igualdad, civil, social y política; el derecho del anciano a una vejez segura; el derecho de los intelectuales, antistas y científicos a luchar, con sus obras, por un mundo mejor; el derecho de los Estados a la nacionalización de los monopolios imperialistas, rescatando así las riquezas y recursos nacionales; el derecho de los países al comercio libre con todos los pueblos del mundo; el derecho de las naciones a su plena soberanía, el derecho de los pueblos a convertir sus fortalezas militares en escuelas, y armar a sus obreros" ─porque en eso nosotros tenemos que ser armamentistas, en armar a nuestro pueblo para defendernos de los ataques imperialistas─ ..." y armar a sus obreros, campesinos, estudiantes, intelectuales, al negro, al indio, a la mujer, al joven, al anciano, a todos los oprimidos y explotados, para que defiendan, por sí mismos, sus derechos y sus destinos".

Algunos querían conocer cuál era la línea del gobierno revolucionario de Cuba. Pues bien, ¡esta es nuestra línea!

 

Si algú, a l'imperi, creia estúpidament que la revolució cubana era una més de les orquestrades pels poderosos (recordeu Queimada, de Gillo Pontecorvo?); d'aquelles d'elaboració senzilla: "canviem quelcom perquè tot segueixi igual", no havia entès res.

Però els intel·lectuals de tot el món se'n van adonar immediatament.

 

Rosa nàutica

 
Los cónsules habían tirado su honor a los perros,

su carne envenenada.

La noche andaba con su balde de petróleo

entre las estatuas.

El sol sorprendía a los mercaderes contando dinero

en las escalinatas.

Las mujeres tenían vergüenza de los hombres.

Los hijos, tristes,ambulaban.

 

Cuando del lado del mar de las Antillas

se alzó una palabra

y empezó a dar la vuelta la mundo,

enceguecedora, blanca,

mientras barbudos ángels de pueblo

iban con niños en las espaldas.

 

El primero que la vio fue el sereno

de una fábrica.

El sereno golpeó con el revólver la puerta del dueño.

Se hizo a luz en la ventana.

El sereno dijo:

"Las doce de la noche, pero es la mañana."

La paloma estaba dando la vuelta al mundo,

enceguedora, alta.

Cuando los árboles se mecían

era porque la paloma pasaba.

Nunca he visto a tanto árbol mecerse,

a tanto trigo, en la tierra americana.

 

El herrero de chispas en el pelo

salió para mirarla.

El negro se puso a llorar en el algodonal

que era una nube blanca.

El indio apareció con su machete

de entre las verdes cañas.

El minero sacó a la luz desde la noche

sus ojos de cantàrida.

La libertad volvía por el cielo.

Era una estrella y palpitaba.

La había puesto el hombre.

Todos la contemplaban.

 

Pero los cónsules seguían tirando su honor a los perros,

su carne envenenada.

Por los pasillos iban y venían

los vendedores de palabras.

Un Moisés abandonado por el pueblo

hería la peña con su vara.

La peña daba cuervos de petróleo

porque el pueblo no estaba.

Se lo veía en el desierto, lejos,

como una isla de lana.

Arriba estaba la bandera sola

salida de las aguas.

Con tizas de los niños he salido a escribir

la palabra en mi casa.

Tengo la tiza azul,

la blanca;

la verde de la ceiba de Colón

que en Cuba echó su ancla:

la amarilla de las trompetas celestes;

la roja de las marchas...

Con treinta y dos colores

escribo la palabra.

Hago una estrella, hago una rosa móvil.

Vivo en la calle Cuba de la patria.

                                               José Pedroni (Argentina)

 

 

Romance de la caña enhiesta


I

JUGLAR

 

                                   Que venían de bajada

                                   y arriba Sierra Maestra

                                   el cañaveral sonoro

                                   cantaba la buena nueva.

                                   Era el veintiséis de julio,

                                   para el guajiro una fecha

                                   fecunda en barbas floridas

                                   y rotunda en la promesa.

 

CORO DEL PUEBLO          

 

                                   Fidel Castro se llamaba

                                   el capitán de la empresa.

 

II

JUGLAR

 

                                   La sangre que los movía

                                   era la sangre de América,

                                   y la voz que los llamaba

                                   era una voz de protesta:

                                   ¡Que se nos muere el guajiro

                                   ayuno de pan y en pena

                                   con cinco cañas crispadas

                                   clamando en la mano izquierda!

 

CORO DEL PUEBLO

 

                                   Fidel Castro se llamaba

                                   el capitán de la empresa.

 

III

JUGLAR

 

                                   Una realidad de azúcar

                                   se hizo dulce independencia.

                                   ¡Qué amarga al pueblo le supo

                                   antes de Sierra Maestra!

                                   Hoy al son del nuevo son

                                   el guajiro despereza

                                   aquel su cansancio antiguo,

                                   y es que la caña está enhiesta.

 

CORO DEL PUEBLO

 

                                   ¡Que Fidel Castro se llama

                                   el capitán de la empresa!

                                                           Lauro Olmo (Espanya)

                                  

 

+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles.


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre