les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

CORTÁZAR RETROBAT

divendres, de febrer 15, 2013

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Les arrels tenen tan estranyes ramificacions que algunes vegades costa trobar-les. D'altres, sorgeixen arreu i no saps com desempallegar-te  d'elles. Tampoc no es que tinguis cap intenció de fer-ho. Potser només és un moviment reflex.

Serveixi aquesta enrevessada introducció per explicar el que m'ha passat amb l'article d'aquesta quinzena.

La quinzena passada vaig recordar Julio Cortázar ─una de les meves principals arrels─.

Per aquesta quinzena tenia una certa sequera de temes. (Us explico un secret: una de les meves fonts d'informació és una petita Agenda del Partit del 98 que he anat enriquint amb noves dades importants). L'Agenda no em servia i vaig deixar córrer la vista per la biblioteca amb l'esperança de trobar quelcom que em fes sortir de l'entrebanc.

 

En aquesta ullada s'ha fet visible una revista que sempre he estimat: Araucaria de Chile. Repasso els exemplars que tinc i començo a fullejar el número 1. És de 1978 ─ara fa 35 anys─ i la dirigia el recordat Volodia Teitelboim. I, cosa curiosa, la redacció estava ubicada a París però s'imprimia a Madrid. I ho expliquen: "Confiamos que desde allí (es referien a Madrid) la nave labrada de pino indígena pueda echarse a volar y llegar a las ciudades más distantes. Un día la más cercana será Santiago".

En aquells moments a Xile es parlava de "apagón cultural" i la nova revista venia a mostrar que el culpable es trobava al mateix país i vestia uniforme militar. Que la cultura era fora o als cementiris. José Balmes, un conegut pintor ─ànima del muralisme de la Unitat Popular─ donava en una entrevista una opinió de l'interior: "nosotros ya estamos expresando el símbolo del símbolo del símbolo, no nos queda otra".

Els records que em porta la revista em fan allunyar del meu objectiu perquè al sumari trobo, entre els articles dedicats a la cultura i la política xilena, un grup de textos entre els quals, Julio Cortázar: "Cuatro textos de un libro en marcha". Es tracta de fragments del llibre que editaria un any més tard: Un tal Lucas.

Però la coincidència sembla estar buscada perquè agafo a l'atzar ─i no és una llicència literària─ un altre número de la revista, el 25, corresponent a l'any 1984. I ja al començament, Carlos Orellana, secretari de redacció, ha de deixar constància de la mort de Julio Cortázar: "Los chilenos le debemos mucho. Hechos públicos como el fundamental Libro Negro sobre los crímenes de la dictadura de Pinochet; y hechos privados: su sentido de la amistad, sus gestos generosos, su trato invariablemente solidario y fraternal".

En el mateix número de la revista trobo un poema  d'Elicura Chihuailaf Nahuelpan  (Las palabras) que podria perfectament dedicar a Cortàzar:

 

Mis palabras se repetirán y se repartirán

como la muerte en las ciudades.

 

(Guardaré por ellas un instante de silencio

a riesgo de quedarme mudo para siempre.)  

 

I fins aquí les casualitats, l'atzar. Ara busco deliberadament entre el conjunt de les revistes i entre els llibres de Cortázar. Entre aquests últims trobo una petita joia que, com és un volum molt prim, s'amaga entre els exemplars més voluminosos. Es tracta d'un opuscle editat a Mèxic l'any 1975: "Fantomas contra los vampiros multinacionales. Una utopía narrada por Julio Cortázar". Porta com apèndix la sentència del Tribunal Russell II, dedicat a "investigar la situació imperant en diversos països d'Amèrica Llatina". Mentre Fantomas intenta esbrinar qui hi ha darrera les amenaces a alguns escriptors: Alberto Moravia, Susan Sontag, Octavio Paz i l'incendi de nombroses biblioteques, el narrador li parla de "una cartita de ITT muy personal y confidencial como verás por el sello, pero que en castilla dice (Se habla de Chile): 'Por ejemplo, una solución constitucional podría nacer de desórdenes internos masivos, huelgas, y guerrilla urbana y rural. Esto justificaría moralmente una intervención de las fuerzas armadas por un período indefinido. Te repito la fecha, 1970'".

 

Al número 6 apareix una breu nota de Cortázar, aclarint que El Mercurio llença com a publicacions especials, articles seus que en realitat són articles distribuïts per l'agència EFE i dels que el diari no fa constar la procedència.

El número 7, de 1979, recull tres aportacions fetes a la trobada de Thorun (Polònia). Són les de Volodia Teitelboim, del pintor Roberto Matta ─que seria musicada per Quilapayún─ i la de Julio Cortázar "Ganar la calle y la libertad y la luz", que acaba: "El pueblo chileno solo creerá en nosotros cuando esté seguro de que nuestras palabras y nuestros libros son paralelos a nuestros actos, y que el trabajo cultural que hacemos es un verdadero frente de batalla; de esa batalla que él ya está librando día a día para ganar la calle y la luz y la libertad".

Al número 10, de 1980, Cortázar torna a col·laborar amb un tema molt car als llatinoamericans "América Latina: Exilio y literatura". El seu cas, d'argentí que va marxar del seu país l'any 1951, sense que hi hagués cap motivació política o ideològica, i que "solo a partir de 1974 me vi obligado a considerarme como un exiliado. Pero hay más y peor: al exilio que podríamos llamar físico habría de sumarse el año pasado un exilio cultural, infinitamente más penoso para un escritor que trabaja en íntima relación con su contexto nacional y lingüístico; en efecto la edición argentina de mi último libro de cuentos fue prohibida por la junta militar". Es tractava de "Alguien que anda por ahí" i Cortázar no es va doblegar a la censura.

 

EL ENCUBRIDOR

Ese que sale de su país porque tiene miedo,
no sabe de que, miedo del queso con ratón,
de la cuerda entre los locos, de la espuma en la sopa.
Entonces quiere cambiarse como una figurita,
el pelo que antes se alambraba con gomina y espejo

lo suelta en jopo, se abre la camisa, muda

de costumbres, de vinos y de idioma.
Se da cuenta, infeliz, que va tirando mejor, y duerme

a pata ancha. Hasta de estilo cambia, y tiene amigos

que no saben su historia provinciana, ridícula y casera.


A ratos se pregunta cómo pudo esperar todo ese tiempo
para salirse del río sin orillas, de los cuellos garrote,
de los domingos, lunes, martes, miércoles y jueves.
A fojas uno, si, pero cuidado:
un mismo espejo es todos los espejos,
y el pasaporte dice que naciste y que eres
y cutis color blanco, nariz de dorso recto,
Buenos Aires, septiembre.

 
Aparte que no olvida, porque es arte de pocos,
lo que quiso, esa sopa de estrellas y letras

que infatigable comerá
en numerosas mesas de variados hoteles,
la misma sopa, pobre tipo,
hasta que el pescadito intercostal se plante y diga

basta.

 

Al número 14, de 1981, Cortázar publica la seva aportació al Col·loqui sobre el problema de persones desaparegudes realitzat a París, "Negación del olvido".

"Cuando la desaparición y la tortura son manipuladas por quienes hablan como nosotros, tienen nuestros mismos nombres y nuestras mismas escuelas, comparten costumbres y gestos, provienen del mismo suelo y de la misma historia, el abismo que se abre en nuestra conciencia y en nuestro corazón es infinitamente más hondo que cualquier palabra que pretendiera describirlo".

Gairebé al final de la seva vida, el lloc al seu cor, i el de Carol Dunlop, l'ocuparà Nicaragua. Així, al número 22, de 1983, la seva col·laboració es referirà a aquest país: "Decir la palabra 'cultura' en Nicaragua". Serà la seva darrera aportació a la revista. El text és la transcripció del discurs pronunciat al rebre el Premi Internacional Rubén Darío.

"Por eso, y a esta altura del proceso revolucionario, lo que me parece más acertado y más importante es que la política cultural se abra, como lo está haciendo, en todas las direcciones posibles y por todos los medios a su alcance. (...) Sé que cualquiera de ustedes conoce mejor y vive más a fondo que yo ese proceso, pero que también puede ser útil que alguien del exterior ofrezca sus puntos de vista, siempre que lo haga sinceramente, siempre que sea capaz de vivir muy de cerca y apasionadamente esta realidad antes de pronunciar la primera palabra de una opinión o de un juicio".

 

Fins aquí, i d'una manera oportunista, una visió del Cortázar solidari, compromès amb totes les causes justes i enfrontat a totes les transgressions dels drets humans.
+

EL CORTÁZAR INÈDIT

divendres, de febrer 01, 2013

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

 

Habitualment es parla del Julio Cortázar contista o novel·lista, però menys o poc, del poeta. Bé és cert que un escriptor ─no generalitzem!─ comença poeta ─ah! la daurada joventut─ i en alguns casos ho segueix sent o fa una renúncia dels seus pecats de joventut i es transforma en prosista. En aquests casos, la poesia es manté latent i aflora en algunes ocasions. Fent una agosarada simplificació, aquest podria ser el cas de Cortázar, com  sembla ho va ser el de Saramago per posar algun exemple més.

Cortázar sempre acostuma a sortir en tots els homenatges al seu compatriota, el Che ("Yo tuve un hermano..." genial). I en moltes de les seves proses apareixen, com deixats anar, alguns poemes

Quant els seus "cronopios" estem a punt de celebrar els 29 anys de la seva mort, no puc evitar recordar els seus últims moments, viscuts amb la sorpresa de la mort sobtada de la seva companya Carol. El Llop i la Osseta havien recorregut algunes zones de descans      de les autopistes franceses (Los autonautas de la cosmopista) amb l'avís de la mort prevista per la leucèmia del Julio. Però allò que diem de la mort, que és traïdora i no avisa, s'emporta a la Carol de forma fulminant. És possible que aquest fet accelerés el traspàs d'ell: morir d'amor i de nostàlgia.

Ja tenim els ingredients del melodrama que la personalitat de Cortázar no permetrà que es conjuntin.

 

La bola de cristal

 

                                                           Para Carol

 

Ya no me queda mucho por decir,

la larga noche viene.

 

Por eso es que te digo

que este final de día que me das

tiene una luz de bola de cristal

donde toda una vida se decanta

en sus reflejos irisados, en

una música de agua, un centro

de transparente trascendencia,

 

lo mismo que tus ojos cuando buscan

su sosiego en los míos.

 

La bola de cristal será una cita

cuando la noche llegue;

en su ausente mandala

podràs aproximar tu azul mirada

al colmado vacío de la esfera,

y sé que de algún modo

nos estaremos viendo,

 

y sé que de algún modo

te besaré los párpados.

                                               Novembre del 1981

 

El llenguatge era un joc per a ell, però no només, també la forma d'expressar el seu compromís  i això es pot apreciar en alguns d'aquests poemes inèdits. O, per ser més exactes, no publicats en vida d'ell.

 

EL POETA no necesita héroes

El héroe no necesita poetas

Como siempre, querellas de palabras:

héroe y poeta son lo mismo, el Che o Rimbaud,

su tarea es la ola de la vida en el instante

en que rompe contra el dique del tiempo

y lo destroza

 

                        Unidad castrense

 

El gobierno argentino reconoció a la Junta;

puesto que Dios los cría, ellos se idem.

 

                        Riesgo de las generalidades

 

Es fácil decir pueblo, decir patria,

es tan fácil decir República Argentina.

 

Los que se quedan satisfechos

con esas generalidades,

merecen desde ahora y sin más vueltas

a un general.

 

                        Comparen, cabrones

 

En el cuartel del Moncada donde los esbirros de Batista

            torturaban

y castraban,

hay una escuela.

En la escuela de Vallegrande donde se aprendía a

            deletrear flor y colibrí,

huele a sudor y a sangre.

 

VAYA  a saber por qué, este tiempo me llega como una despedida,

un estar ya detrás, rebasado, excedido.

No me quejo, si el yo todavía se asoma

─la primera persona del singular, no hay otra

que no sea mentira o artificio─,

si frente a los que allá discurren

sobre mi narcisismo, que consiste

en decir llanamente que viví. Que aquí estuve,

que amé y que quise ser empecinadamente lo que fui,

me limito a mirar todavía adelante,

a no apelar a los fáciles subterfugios de oficio,

a las modestias que se estilan en el gremio,

qué puedo hacer en estas vísperas

en que todo se da como un adiós. ¿Cambiar, cambiarme,

ponerme esa corbata con el color de moda,

marcar el paso preferido, comprar la yerba o el tabaco

que se debe? Ah, yo.
+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles.


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre