les arrels

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA



Avui pensava en la mort de Manuel Vázquez Montalbán, de la que es
compleixen els tres anys, i no he pogut evitar, com una concatenació,
fer una revisió dels meus articles quinzenals que fan referència a la
mort o, millor dit, al record d'alguna mort. He pensat, en un intent
de simplificar, que tot és conseqüència de la nostra ─la meva─ cultura
jueu cristiana.

Però és que és així. Tinc la necessitat ─més aviat sembla la
obligació─, d'evitar la caiguda en l'oblit d'aquells que he estimat de
múltiples maneres i que, al mateix temps, són les arrels que em donen
suport.

Una raó pot ser la que ve justificada per la frase de Ciceró: "La vida
dels morts està en la memòria dels vius".



Ja han passat tres anys, però molts més des de que vam tenir
l'oportunitat de coincidir: ens movíem en àmbits geogràfics llunyans,
però la pràctica partidària ens va portar a la mateixa comissió del 5è
Congrés (Cultura, Moviments socials,...). Ell havia estat designat
secretari i a mi m'havien proposat com a portaveu (enfront al candidat
que presentava López Bulla). Les coses estaven prou clares i vaig
guanyar, amb al resultat de que tots els membres de la Mesa em van
deixar sol a l'hora de preparar la presentació al plenari. Va ser
terrorífic perquè presentava i defensava totes les esmenes
─majoritàries i minoritàries─. Quan ho penso en la distància encara em
sorprèn com no vaig fugir corrent.



Ara, els records flueixen cap altres indrets i, com no, cap a Bangkok.

"Más allá de la isla climatizada, Bangkok era como México capital o
como Villaverde alto o Bellvitge, una ciudad para inmigración salvaje
y además un burdel para soldados americanos venido a menos." A Los
Pájaros de Bangkok (1983), aquests que no són altra cosa que "pájaros.
Sólo pájaros", ja anunciava una ciutat que havia conegut deu anys
abans i que, vint anys després, seguia oferint als turistes les
mateixes atraccions.

Vint anys que li han permès complir, com succeeix a la segona part de
Milenio. En las antípodas (2004), la idea que li passa pel cap en el
retorn a Barcelona a Los Pájaros de Bangkok: "Tal vez no volvería
nunca más. Había entrado en una edad en la que debía empezar a
despedirse de algunas cosas, en la que ya sabía más o menos lo que
podía esperar. Aunque si alguna vez tenía un golpe de fortuna, le
gustaría dar la vuelta al mundo como Phileas Fogg, acompañado de
Biscuter..."



Llegim a Praga (1982):



Ciudad del deseo cuerpo

de entregas concertadas

no hay pecado hay encuentros

entre cuerpos sin dramas

asfalto carne rascacielos lechos

la piel no habla no suda no ama



Més endavant a Pero el viajero que huye (1990):



EL CARTERO HA TRAÍDO EL BANGKOK POST

El Tahilandia (sic)Travel

una carta sellada

la muerte de un ser querido

para la muchacha de mi American Breakfast


cada mañana



aunque he pedido mi carta

no estaba

o no me la han dado compasivos

con el extranjero que espera vida o muerte

ignorado en un rincón de Asia



el cartero nunca llama dos veces

viaja en una Yamaha

i sonríe en la ignorancia

de que la distancia

permite a la memoria cumplir nuestros deseos



I ara, cada any, el 18 d'octubre fem escala a Bangkok amb l'esperança
de trobar el somriure giocondesc de Manuel Vàzquez Montalbán en
qualsevol revolt dels passadissos de l'aeroport i repetint, com una
lletania, les paraules de Carlos Fuentes:
Qué injusta, qué maldita, qué cabrona la muerte que no nos mata a
nosotros sino a los que amamos!

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA



El poeta naix cada any i, un cop mort, segueix naixent ─ho està fent
constantment─ en el record dels seus lectors i dels seus amics, els
que l'estimen. Oskorri, el popular grup basc, ha muntat aquest any
l'espectacle "Gabriel Aresti Bizsitan" com si es tractés d'una més de
les visites que feien a la casa de l'amic. Un escenari auster, en el
que destaca un vell penja-robes de peu en el que reposen els abrics
que han deixat els visitants. Aquest any, el dia 14 d'aquest mes,
Aresti faria 80 anys. I els seus amics han volgut seguir amb la
rutina, com si ell fos viu. I nosaltres, els que vam estimar el poeta,
la poesia, el seu compromís ferm amb la classe, els acompanyem en cada
una de les seves actuacions i el nostre agraïment s'uneix amb ells al
sentiment de l'absència.

Perquè un poeta, un escriptor és mort quan el seu últim lector tanca
el llibre i el deixa oblidat en aquella biblioteca on només agafarà
pols i arna. I és tasca nostra no només treure'ls-hi la pols ans
donar-los a conèixer als nous lectors. Però és que, a més a més,
Gabriel Aresti és autor d'una obra que no perd actualitat. En gran
part per culpa nostra que no hem sabut què fer. Només cal rellegir el
seu poema Crist i Lenin:



Aviam

quan dimonis

es tornen a fer amics

Crist

i

Lenin,

aviam

quan dimonis

excomuniquen

el capital

alemany

i

el capitoli

americà,

perquè també de pa

viu el cristià,

i no solament

de les paraules

del Papa.

Amén.



És difícil separar Gabriel Aresti d'Oskorri. Els seus camins van, més
que paral·lels, en la mateixa línia. El seu primer disc musicava els
seus poemes. Tornant a escoltar el disc que van gravar per recordar
els 25 anys de compromís amb la música, trobem vàries peces de les que
Aresti n'era el responsable de la lletra. En una d'elles, Gora ta gora
beti, deixava clars alguns dels seus "fantasmes": l'existència d'una
única realitat socio-política que incloïa Lapurdi ─Zazpiak bat─, que
era una substitució d'Euskal Herria i que aquí no era res més que una
excusa per burlar la censura, i l'opressió de la classe obrera, amb la
que se sentia plenament identificat.

En el disc del que parlo hi ha una cançó de la que Aresti no hauria
dubtat en signar la lletra; es tracta de Euskal Herriak euskaraz de la
que n'és autor Xabier Amuriza. El tema, la defensa de la llengua,
havia estat una de les grans preocupacions del nostre poeta.

Un poeta al que, en paraules de Luciano Rincón, no n'era fàcil de
retratar: "Es movia massa".



Gora ta gora beti (Folk-Oskorri- G. Aresti)



Gora ta gora beti, Què visqui, què visqui sempre!

haik gora Lapurdi! amunt Lapurdi!

Euskerak bizi gaitu L'euskera ens dóna la vida

eta bizi bedi. que visqui sempre.



El capital puja com l'escuma

i Lapurdi, en canvi, sempre per terra.

En aquest brut món tot està a l'inrevés

i si no et conformes

Gran pecat Mortal!



El nostre no és normal,

aixada i pala per treballar la terra,

i a canvi, quatre xavos a cobrar,

de veritat que n'és de miserable

per al basc el seu jornal.



No és por viure així al món.

Al mercat tot puja i puja,

arribes a casa i prens una sopa aigualida,

i l'oli de les llumeneres

no són unes postres serioses.



Obrer i camperol lleial,

la vostra no és una renda liberal.

Et llancen a sobre el diner brut

qual voltor lleig

aquí mateix la seva ombra.



Els senyors tenen la consciència relaxada,

han empastifat tota la nostra terra,

però Lapurdi no és tant servil

i està en franca lluita.

Això és el principal.



Avui, mentre escrivia aquest petit homenatge, he recordat el que s'ha
convertit en una anècdota. A imatge de Franz Kafka i amb un sentit del
humor del que el txec no feia gala, Aresti demanava el que no ha pogut
o no ha volgut complir el poble basc: que no li posessin el seu nom a
cap carrer. Escrivia:



(...)

No vulgui Deu que posin el meu nom a un carrer de Bilbao.



(No vull que un barber borratxo pugui dir:

Jo visc a Aresti anb la cunyada

vella de món germà. Ja saps, amb la coixa.)

De vegades les velles dites erren.

Penso que el meu nom és el meu ésser

i que no sóc

sinó el meu nom.



Ara el seu nom el trobem a les llistes de carrers de nombroses
localitats basques.



Vull acabar amb el record d'un altre gran amic seu, Blas de Otero
(Hojas de Madrid).


En la muerte de mi amigo

el poeta euskaldun Gabriel Aresti



Defendiste la casa por los siglos

de los siglos,

nuestra pequeña patria

de hierba y sangre,

hermano y maestro,

mira a Meli derivando en luna de melancolía,

escucha el cascabel de

Nerea

Guria

Andere-Biotz.

Gabriel, revolución de la poesía éuskara,

callad, callad junto a su tumba,

alguien anda acechando con una cruz que tú apartaste,

la casa de nuestros siglos seguirá viva en tu palabra,

tú permaneces en nuestra casa.