les arrels

Torno a fer una mica d’història i me’n vaig al 1975. El grup Oskorri ─Vespre roig─ edita el seu disc Gabriel Arestiren Oroimenez ─En record de Gabriel Aresti. Ja des de les meves primeres col·laboracions en la premsa del Partit vaig dedicar una de les meves Arrels al poeta basc, exactament el 30 de setembre de 1998: La poesia pètria de Gabriel Aresti. Fullejo el seu Harri eta herri (Pedra i poble) i trobo el segell que marca la compra en 1980. En aquells moments m’atreien els aspectes més “socials” de la poesia. Aresti, juntament amb els gallecs Celso Emilio Ferreiro i Manuel Maria i els catalans Martí i Pol i Espriu, eren els capdavanters en llengües no castellanes. Més informació »

Aquesta quinzena s’ajunten les dues dades més significatives: la del naixement ─14.05.1935─ i la de la seva mort ─10.05.1975─. Hi ha un interval de quaranta anys. Una altra dada significativa és la del seu ingrés al futur. Al 1953, recent començats els estudis de dret a Xile, es enviat ─per una revista universitària─ a entrevistar el pintor mexicà Diego Rivera. El va trobar en un dels seus mals moments perquè, encara que l’entrevista anava bé, després de preguntar-li la seva filiació política ─social cristià, va ser la resposta─, el pintor es va interessar per la seva edat i per si havia llegit quelcom de marxisme. A la resposta negativa de Roque Dalton, el pintor li va respondre amb rotunditat que tenia 18 anys de ser imbècil! I el va fer fora.
"De repente me di cuenta de que yo tenía necesidad, real urgencia de decir un montón de cosas acerca de mi país, de los hombres, de lo que yo pensava. Y el instrumento que hallé a mano, el que a mí me pareció más justo y correcto, fue la palabra escrita bellamente, que entiendo que es la poesía, y desde entonces yo, hoy, lo espero seguir siendo hasta morir: un poeta revolucionario..."Més informació »