les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

RECUPERACIÓ DE MIGUEL HERNÁNDEZ

dimecres, de març 29, 2017
Podria dir que és un sarcasme afirmar que Miguel Hernández és un dels poetes que no necessiten d’un impuls especial per formar part de la memòria històrica. Cada any es commemora ja sigui el naixement o la seva mort. Els cantautors l’inclouen en el seu repertori. En suma: és un privilegiat. Però tot això no evita que, en alguns moments, es descobreixi part de la seva obra que es mantenia inèdita.
Fins que el 1992 no es va publicar la Obra Completa, la seva obra s’anava coneixent amb la troballa de peces soltes.
Tinc a les mans un petit llibre, editat l’any 1986 per la Diputació Provincial d’Alacant, titulat Veinticuatro sonetos inéditos. Aquests són els que vull recuperar per a la memòria històrica.



El primer pas és situar aquesta part de la seva obra en el temps. Coincideix amb el retorn a Oriola abans del seu viatge a Madrid el 1934. Una part de la seva Correspondencia, publicada també el 1986, situa la seva escriptura a finals de 1934 i començaments de 1935.

                                                           II

                                   Todas las cordilleras españolas,
                                   desde Sierra Nevada al Pirineo,
                                   palmo a palmo pisó mi pastoreo
                                   viviendo a secas y queriendo a solas.

                                   Siempre entre esquilas, aires, caracolas,
                                   que haya más dulce música no creo,
                                   mi retiro es la paz, y mi deseo
                                   sotos de grama, valles de amapolas.

                                   Yo conozco del cielo todo punto,
                                   los orígenes sé de todo río,
                                   los secretos de toda mina y cueva.

                                   Desde el colmo del monte cejijunto,
                                   de la creación es el principio mío,
                                    de cuando Adán la vida, y cuando Eva.

En una carta adreçada a José Bergamín (gener del 35) escriu:
“Yo me explico lo de su posición con respecto a la revista nuestra ─es refereix a El Gallo Crisis-.Ve en ella ¿no? catolicismo exacerbado, intransigente resultante de la soledad y el caràcter soberbio e impetuoso de Sijé, que la escribe. [...] Estoy haciendo muchos sonetos, pastores y no. Vea éste. ¿Quiere que le mande cinco, seis, siete, escogidos enseguida para su revista mía, y me aliviará un poco la pobreza y el paro?”

                                                           IV

                                               SOLEDAD-montés

                                   ¡Qué solos los perfiles, las aristas
                                   qué áridas, qué espaciosos los declives
                                   de las eternidades donde vives,
                                   de la criatura tuya desprovistas!

                                   ¡Qué desolada inmensidad de vistas!
                                   sobre la claridad de los aljibes,
                                   la soledad aguarda que cultives
                                   su santidad y su viudez asistas.

                                   El cielo baja huérfano y sin gracia
                                   hasta los bravos cardos del barranco
                                   donde se eriza el aire y se vulnera.

                                   ¡Amanece, pastor, y ven, y sacia
                                   esta sed de tu vista y de tu blanco
                                   de la virgen montaña que te espera!

Les referències, al segon tercet, dels cards, de l’aire i el més clar “vulnera” situarien aquests poemes en la línia de El silbo vulnerado.  Així ho deixen entreveure les còpies mecanografiades amb anotacions a mà del mateix poeta i alguna carta a Benjamín Palencia.

                                                           VI

                                               LLUVIA-fértil

                                   Se desploman los altos, de manera
                                   tan grandiosa, tan bíblica, tan franca,
                                   que agua abajo se va la cumbre blanca
                                   precipitando el pico y la ladera.

                                   Una música bárbara, que altera
                                   la fràgil paz del eco, a mí me arranca
                                   y se la lleva viva la barranca,
                                   la de mejor dibujo, una cordera.

                                   Pero esta confusión y este suceso
                                   duplicarà la paz de estos lugares
                                   que hoy tenían la piedra vieja y mustia.

                                   Irá el azul de hinojo y de cantueso,
                                   rehechos los perfiles y eejmplares
                                   y mi ganado y yo sin una angustia.



I com la intenció només era recordar a Miguel Hernández en el 75 aniversari del seu traspàs (28-03-1942) transcric el sonet XXIV i últim d’aquella recuperació.

                                   El grano, una esperanza derramada,
                                   por el esperanzado campesino,
dio en el aire un relámpago divino
                                   y avalora la laborable nada.

                                   A cada surco boquiabierto, a cada
                                   arada herida, un ansia sobrevino
                                   de cielo manantial y cristalino
                                   que les diera la forma de la espada.

                                   Todo el campo miraba para el cielo:
                                   y el cielo no manó lo deseado,
                                   y todo se perdió en la confianza.

                                   Volvió, tras un sereno desconsuelo,
                                   el campesino al bieldo y al arado,

                                   y echó, fijo en el cielo, otra esperanza.
+

L'AFFICHE ROUGE

diumenge, de març 12, 2017
Louis Aragon publicava l’any 1955 a Le roman inachevé (La novel·la inacabada), un poema, Strophes pour se souvenir (Estrofes per al record) al que, sota el títol L’affiche rouge posava música Leo Ferré. Després, la cantaven Leny Escudéro, Bernard Lavilliers i molts més. Us passo una de les versions més impactants, la de Marc Ogeret.


L’any 1976, Frank Cassenti guanyava el premi Jean Vigo per la pel·lícula L’affiche rouge i Robert Guédiguian, a L’armée du crime (2008) relata l’història del grup Manouchian que serà l’objecte de L’affiche rouge.



Aquesta és l’història més propera d’uns fets que a França són encara actualitat i que, a diferència de l’estat espanyol, són motiu d’homenatges constants. Una de les figures destacades del grup era el salmantí Celestino Alfonso que, amb 27 anys, era afusellat al fort de Mont-Valérien (Suresnes) el 21 de febrer de 1944, junt a 21 companys més. Celestino Alfonso vivia a Ivry- sur-Seine des de l’any 1930. El 36 va passar a Espanya com a voluntari, arribant a la graduació de capità. L’any 39, és repatriat al camp de Saint- Cyprien del que s’evadeix. El 1942 entra a la Resistència i, capturat pel alemanys és deportat a l’Alemanya.. Després de sis mesos en un camp, s’evadeix de nou i, a Paris, es nomenat cap de grup del FTP-MOI (Franc-tiradors i partisans. Mà d’obra immigrada).
Entre les seves nombroses actuacions a la zona de París i Orléans, destaquen l’execució del general Ernst von Schaumburg, comandant del Grand Paris i, el 29 de setembre de 1943, la del SS Julius Ritter, responsable del Servei de Treball Obligatori (STO) a França.
Pel penúltim sobrevivent del grup Manouchian, Henry Karayan, mort el 2011, “Celestino era el nostre millor tirador, una bala era suficient, una bala o dos”.

Celestino Alfonso escriu les darreres paraules, preocupat pel futur de la seva família, però ferm en els seus ideals.
Lettre d'un fusillé
Prison de Fresnes (Seine) - 21 février 1944
Mes chers parents, sœurs et frère,
Ma chère femme et fils,
Aujourd'hui à 3 heures, je serai fusillé.
Je ne suis qu'un soldat qui meurt pour la France.
Je vous demande beaucoup de courage comme j'en ai moi-même : ma main ne tremble pas, je sais pourquoi je meurs et j'en suis très fier;
Ma vie a été un peu courte, mais j'espère que la vôtre sera plus longue.
Je ne regrette pas mon passé, et si je pouvais revivre, je serais encore le premier.
Je voudrais que mon fils ait une belle instruction, à vous tous vous pourrez réussir.
Ma chère femme, tu vendras mes vêtements pour te faire un peu d'argent. Dans mon colis, tu trouveras 450 francs que j'avais en dépôt à Fresnes.
Mille baisers pour ma femme et mon fils.
Mille baisers pour tous.
Adieu à tous.
Célestino Alfonso



Al començament parlava del poema de Louis Aragon. Aquest, a la darrera estrofa parla de vint-i-tres afusellats
                                       Eren vint-i-tres quan els fusells van florir
                                       Vint-i-tres que donaven el seu cor abans de temps
                                      Vint-i-tres estrangers i nogensmenys els nostres germans
                                      Vint-i-tres enamorats de viure al morir
                                      Vint-i-tres que cridaven la França al caure
i comentava que a Celestino Alfonso l’acompanyaven només vint-i-un membres del grup. Aquest petita diferència és conseqüència de l’aplicació de les normes nazis que impedien afusellar a les dones. Olga Bancic, l’única dona detinguda, va ser decapitada a Stuttgart més tard.

Paul Éluard també va dedicar un poema al grup Manouchian:

Legió
(poema sobre L’affiche rouge)

Si tinc el dret de dir en francès, avui.
Ma pena i ma esperança, ma còlera i ma alegria,
Si res no s’ha amagat definitivament,
Del nostre somni immens i de la nostra saviesa

Es que estrangers com se’ls anomena encara,   
Creient en la justícia, en aquest món i concreta.
Tenien en la seva sang, la sang dels seus semblants,
Aquests estrangers sabien quina era la seva pàtria.

La llibertat d’un poble orienta tots els pobles,
Un innocent encadenat encadena tots els homes
I, el que es nega al seu cor, coneix la seva llei
Cal vèncer l’abisme i vèncer la misèria.

Els estrangers d’aquí que van escollir el foc,
Els seus retrats sobre les parets estan vius per sempre.
El sol de la memòria il·lumina la seva bellesa,
Ells han matat per viure, ells han clamat venjança

La seva vida matava la mor, al cor d’un model fix
Una sola veu de justícia té per eco la vida,
I quan no se sentirà més que aquesta veu sobre la terra,
Quan no es matarà més estaran venjats.
I serà la justícia.

                                                                     Paul Éluard

Missak Manouchian, armeni sobrevivent del genocidi, va arribar a Marsella l’any 1925. Fuster d’ofici, va ser conegut com a poeta, director i editor de revistes culturals. La seva militància comunista el va portar a ser detingut al començament de la guerra. Alliberat, va passar a la Resistència de la que va ser responsable del grup que va donar motiu al cartell que es coneix com L’affiche rouge. Els nazis van intentar fer-los passar per assassins, però, com recull Louis Aragon al seu poema, els parisencs aprofitaven el toc de queda per escriure a sobre del cartell: Morts per la França.

Un poema de Missak Manouchian, del 1934

Pour l’Humanité, diari del Partit Comunista Francès


Davant la caiguda de la nit, tu has recorregut el món,
Ens aportes l’eco de tots els horitzons de la vida
De totes les mans gastades pel treball, les lluites i les victòries
La teva crida semblant a la llum sense destorb dels raigs de l’alba
Aclaparat i fuetejat per la tempesta, tu ets el foc que ens reanima
En la maleïda obscuritat, del nostre jurament ets la flama ardent
Foguera eterna que els esperits furiosos
Vociferen del seu odi impudent per apagar-te per sempre
Sembla de vegades que et vas a apagar, nogensmenys cada dia
Voluntats d’acer t’atien, et tenen dempeus
I tu panteixant, com un apòstol els dies de combat
Mostres el camí de la llum per a la gran victòria de l’Humanité








+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles.


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre