les arrels

“Però amb els ulls recentment oberts, amb paraules d’avui, amb fórmules noves en quant l’enfoc cordial…” Celso Emilio Ferreiro (Celanova, 1914- Vigo, 31.08.1979) posa en pràctica les idees anteriors en la publicació de Longa noite de pedra, llibre de poesia en gallec que s’esgota a les poques setmanes de la seva sortida i que veu reproduïts els seus poemes ja sigui legalment o il·legal i que van de boca en boca entre els universitaris i treballadors polititzats.

CONSELLS
Llibre dels Proverbis, Cap. 23-19

Si vas a menjar amb els poderosos
mira bé al costat de qui seus.
Tanca la gola i posa dic als teus desitjos,
posa-li portes a la fam, si la tens,
doncs és pa mentider el pa dels rics,
dolç per fora, per dins amargant.
Ofega la teva cobdícia,
no et neguitegis per acumular riqueses.
No creus que la riquesa no és res,
que el vent la porta i el vent aviat se l’endú?
No mengis pa d’un home deshonrós,
ni de l’empatx d’ell tinguis enveja.
Et dirà, menja i veu, amic meu,
gaudeix dels meus bens quant vulguis;
però els seu pensament no és d’acord,
de boca enfora seran les seves paraules
doncs els seu cor, miserable i dur,
té sempre tancades
les finestres de l’amor i de la justícia.

No l’oblidis.

Al Celso Emilio, que escriu en paraules que considera adreçades als proletaris, la censura no el deixarà viure. Una censura que semblar tenir una suspicàcia especial per a la poesia. Manuel L. Abellán, a Censura y creación literaria en España (1939-1976) creu trobar una raó a aquesta actitud:
“La meticulosidad de los sensores con la poesía deja suponer ─salvo en algunas obras antifranquistas a mil leguas vista─ que dichos funcionarios siempre temieron que bajo el disfraz de la lírica hubiera más gato encerrado del que se veía”.




Però deixeu-me que posi tota l’atenció en dues obres que van patir fins l’extrem de que Antipoemas ─que deu ser de l’any 70─ i que s’edita en castellà l’any 1971, no apareixerà en gallec fins l’any 1975, a l’edició de l’obra completa ─bilingüe─ que va fer Akal.
Cimenterio privado no es publicarà fins el 1973 i a Ginebra.
Extrec de la primera:


O PREGUNTÓN

O home por natureza quer saber,
dixo Aristóteles fai algún tempo.
O meu amigo quixo saber da vida,
quixo saber da lei,
quixo saber do Rei,
quixo saber do bispo,
Quixo saber da espranza.
Eiquí ─díxole o garda
que o levóu detido─
o que quere saber, apanda.

EPITAFIO POSIBLE
(Traducció de l’autor)

Aquí yace el fautor Menda Lerenda,
ente impelente, a veces transparente,
producto metafísico,
un tanto iconoclasta,
corto de voluntad, dúctil de espíritu,
que nació hace muchos largos años
─bombardeaba París el Grande Bertha─
en un pequeño pueblo con palomas
y torres y campanas y domingos
vestidos de una dulce placidez
heredada del santo San Rosendo
fundador de la villa (siglo diez).

Otrosí digo, amó la vida,
fue padre, tuvo amor, fue calumniado,
prefirió el desorden que el burgués repudia,
a la injusticia que el burgués prefiere.
Gustó de los peligros, bebió vino, anduvo por el mundo, hizo la guerra
y aprendió, entre aplausos y empujones,
que la verdad es algo como el aire
que a todos pertenece
y no es de nadie.

Aquí, bajo un supuesto bosque de olmos,
yace Menda Lerenda.
Que la tierra que amó le sea leve,
y tú pasa de largo, caminante.




I ara, de Cimenterio privado, alguns dels seus breus poemes.

ESCRIT A LA PARET DEL CEMENTIRI

Si els que jeuen dintre no poden sortir
i els que viuen fora no volen entrar,
aquests gruixuts murs que encerclen els sepulcres
són un monument de l’idiotesa humana

L’HECATOMBE

Aquí, en aquest lloc feréstec
foren sacrificats els innocents.
Pocs es recorden ja de l’holocaust,
però nosaltres no podrem oblidar-lo
mentre visquem.
Tots els anys venim aquí
per maleir els victimaris.

EPITAFI SENSE SEPULCRE

Existeixen monuments al soldat desconegut
però ningú es recorda del pagès que llaura la terra
al camp on va néixer el soldat desconegut,
ni de l’obrer que va construir la casa
on va viure el soldat desconegut,
ni de la mare que va parir un nen ros
que més tard arribà a ser soldat desconegut,
ni del poeta que canta, morint-se de fàstic,
per a que al món no hi hagi soldats desconeguts.

L’EXPERT

L’experiència li va servir
Per a saber que era ruc.

Ara, quan es compleixen els 39 anys de la seva mort, volem mantenir viva la seva memòria, recordant aquella llengua tan propera als seus i aquella ironia tan preocupant per als seus censors que és el mateix que dir franquistes.
En paraules seves, Que a terra que il amóu, lle sexa lene.

Aquests dies, veient les imatges de l’alliberament de la jove palestina Ahed Tamimi, veig al seu darrere ─recuperats de la mort─ les figures del poeta Mahmud Darwish o del professor i crític Edward W. Said. I molts més.



Recordo unes paraules de l’Antonio Colinas sobre Mahmud Darwish de l’any 2005, tres abans de la mort d’aquest, el 9 d’agost de 2008:

“Escribo sobre este libro de poemas de Mahmud Darwish (El lecho de una extraña) en el día en el que se le concede el Nobel a Harold Pinter. Una vea más, este premionos recuerda que se debate entre lo sobradamente conocido (Pinter) y lo estrambótico (Jelinek), y que siempre deja ahí, a un paso del podio, ─entre los finalistas también de este año─, la poesía árabe (Adonis) o la oriental (Ko Un).
Viene esta reflexión previa a cuento de la lectura del libro de un poeta árabe, Mahmud Darwish. En tiempo de tantas poéticas d encefalograma plano la poesía árabe ─como la que nos llega de Hispanoamérica─ mantiene su vigor y su autenticidad, nos convence casi siempre porques su compromiso es, sin más, con la poesía que no se avergüenza de serlo. La poesía de Darwish (...) nace de un tiempo y de una vida críticos: los sometidos a la inestabilidad de las guerras y al desarraigo del exilio.”
“L’exili és part de mi. Quan visc a l’exili porto ma terra amb mi. Quan visc a ma terra, sento l’exili amb mi. L’ocupació és l’exili. L’absència de justícia és l’exili. Estar hores en un control militar és l’exili. Saber que el futur no serà millor que el present és l’exili. L’avenir és sempre pitjor per a nosaltres. Això és l’exili”. Paraules del poeta.

¿Quién soy yo, sin exilio?

Extraño como el río al borde del río... El agua
ne ata a tu nombre. Nada me retorna de mi lejanía
a mi palmera: ni la paz ni la guerra.
Nada me incorpora a los Evangelios.
Nada... nada relumbra desde la costa del flujo
y el reflujo entre el Tigris y el Nilo.
Nada me desembarca de los navíos del faraón.
Nada me porta o ma hace portar una idea: ni la nostalgia
ni la promesa. ¿Qué hacer? ¿Qué
hacer sin exilio y son una larga noche
que escrute el agua?

El agua
me ata
a tu nombre.
Nada me lleva de las mariposas de mi sueño
a mi realidad: ni la tierra ni el fuego. ¿Qué
hacer sin las rosas de Samarcanda? ¿Qué
hacer en un lugar que pule los cantos con sus piedras
lunares? Ambos somos ligeros, como nuestras casas,
en los vientos lejanos. Somos amigos de los seres
extraños entre las nubes... dos restos de
la gravitaciób de la tierra de identidad. ¿Qué haremos? ¿Qué
haremos sin exilio y sin una larga noche
que escrute el agua?

El agua
me ata
a tu nombre.
No queda de mí más que tú, y no queda de ti
más que yo, un extraño que acaricia el muslo de extraña. ¡Oh,
extraña! ¿Qué haremos con la tranquilidad que
nos queda y con una siesta entre dos mitos?
Nada nos lleva: ni el camino ni la casa.
¿Este camino ha sido siempre igual,
o nuestros sueños lo han cambiado
tras hallar, entre los mongoles, un caballo
en la colina?
¿Qué haremos?
¿Qué
haremos
sin
exilio?

Darwish, vivint ja a Ramal·lah, rep de forma constant la visita del sionisme armat. D’això sortirà el seu Estat de setge. Era totalment conscient de que lluitava contra múltiples enemics. Alguns d’ells: “Les noves tecnologies i els mitjans de comunicació han deixat de banda la poesia. Ja no ocupa el lloc que ocupava abans al món. No és una crisi exclusiva del món àrab, passa a tot el planeta. Ja no hi ha lectors de Lorca o Alberti”.
A Edward W. Said, exiliat als USA i que mai va creure en els acords de pau d’Oslo, li dedica un llarg poema, Contrapunt, del que us deixo uns retalls.




NOVA IORK, NOVEMBRE, CINQUENA AVINGUDA
El sol és un resplendent platet volador.
A l’ombra, vaig preguntar a la meva ànima estrangera: Aquest ciutat és Babilònia
o Sodoma?

Allà lluny, al llindar d’un abisme elèctric alt com el cel,
vaig conèixer Edward fa trenta anys.
Els temps eren menys impetuosos.
Cadascun li va dir a l’altre:
si el teu passat és experiència, fes del demà sentit i visió!
Anem, anem cap el nostre demà, segurs de la sinceritat de
l’imaginació i del miracle de l’herba.

Ja no recordo si aquella tarda vam anar al cinema, però vaig sentir uns vells
indis dir-me: no confiïs ni en el cavall ni en la modernitat.
[...]
Però ell és un lector que es pregunta sobre el que ens diu la poesia en temps de
desastre.

SANG
i sang
i sang
en ta pàtria
en el meu nom i el teu, en la flor de l’ametller, la pela de plàtan, la llet del nen,
la llum i l’ombra, el gra de blat, la capsa de sal. Francotiradors virtuosos encerten el
blanc.
Sang
sang
sang
aquesta terra és més petita de la sang dels seus nens, ofrenes alçades als llindars
de la resurrecció. ¿Està beneïda o batejada aquesta terra
per la sang
la sang
la sang
que ni les pregàries ni la sorra assequen? No hi ha suficient justícia a les pàgines del Llibre Sant per a donar als màrtirs la felicitat de caminar lliurement sobre els núvols.
Sang de dia, sang de nit. Sang a les paraules!
[...]

Dic: no és vida una vida definida pel seu contrari, la mort!
Diu: Viurem, encara que la vida ens abandoni a la nostra sort.
Siguem aquests senyors de les paraules que fan eterns els seus lectors, parlant com ton genial amic, Ritsos...

I ell diu: Si moro abans que tu, et confio l’impossible!
Pregunto: està lluny?
Ell respon: a distància d’una generació.
Dic: Y so jo moro abans que tu?
Ell respon: Consolaré les muntanyes de Galilea i escriuré: “El bonic només és l’accés a
l’adequat”. Està bé! Però no t’oblidis. Si jo moro abans que tu, et confio l’impossible!




Després d’una llarga lluita contra la leucèmia, Said moria cinc anys abans que Darwish.
Per aquesta raó els he situat darrera la jove palestina alliberada. Per que Darwish reconegui al seu amic que l’impossible potser sí que està més lluny que una generació.