QUELCOM MÉS QUE CINE
dijous, de febrer 27, 2020
El cinc de març Pier Paolo Pasolini faria el 98
anys. El mateix 1922, any del seu
naixement a Bolònia, el 30 d’octubre era nomenat Primer Ministre Benito
Mussolini, poc després de la seva Marxa sobre Roma. Quines notícies més
contradictòries.
Enzo Siciliano, biògraf de Pasolini, escriu: “Als
italians no els hi va ser fàcil adquirir consciència antifeixista. O bé no
permetien motivacions de classe (encara que el proletariat conscient de la seva
funció i dels seus propis designes ètico-polítiques era a l’ocasió numèricament
exigu). O bé ho consentien motivacions i reflexions exquisidament culturals,
d’elit.
Pier Paolo Pasolini va arribar a l’antifeixisme a través
de camins de la cultura i quan la Resistència es trobava ja en el seu punt
culminant. Son pare era feixista.”
Com s’ha escrit tant dels nostre personatge, intentaré atansar-me
al primer Pier Paolo. Al que escriu, i com hem fet molts, guarda en un calaix
la seva obra primerenca que algú, amb el temps, pot descobrir.
Mamà, et veig trista:
i l’estilicidi de les petites coses
de cada dia, què trist
t’inclina el front, què tristos et plega
els llavis! I has nascut,
mamà, per a ser una aloseta:
donar una picadeta aquí
i una altra allà,
i després fer un petit aleteig pel cel,
sense cansar-te massa;
o bé, com una lleu papallona,
volar sense cap meta
pels prats,
oblidar el lliri
i el gladiol,
si beus el nèctar de la rosa.
Però no estiguis trista,
que ets més bonica si t’acarona el riure.
Somriu, ja que la vida,
l’estimada vida que m’has donat,
dóna alegries, com el prat flors:
si una es marceix,
una altra floreix.
Si un dia rius,
bressolant-me a la teva falda,
ara em rius si t’agafo el braç
i et faig donar els tombs d’un vals.
A més a més, no et sembles als castanyers,
que a la tardor són els últims en desfullar-se?
En un
full quadriculat que porta la data i la
firma: Bolònia, 1939, 10 de març, Pier Paolo.
Pasolini es mantindrà fidel al mot “mamà” en lloc de
“mare”.
No és igual l’imatge que ens fa arribar de son pare.
“En los tres primeros años de mi vida fue para mí más
importante que mi madre. Era una presencia tranquilizadora, fuerte. Un
verdadero padre afectuoso y protector. Luego, de pronto, cuando tenía unos tres
años, estalló el conflicto. Desde entonces hubo siempre una tensión
antagonística, tràgica, entre él y yo.”
La causa d’aquest canvi sembla una mica . Quan sa mare estava a punt de parir
el seu germà Guido, una cremor als ulls va fer necessari l’ús de col·liri. El
pare l’immobilitzava i li posava de forma “violenta”: “Desde aquel momento
“simbólico” empecé ya a no querer a mi padre.”
¡Ah, pare ja no meu, pare res més que pare,
que vas i vens en els somnis,
quan vols,
com un senglar penjat en un ganxo, gris de vi i mort,
presentant-te per a dir coses terribles,
per a restablir velles veritats,
amb el gust de qui les ha experimentat,
morint en un vell llit matrimonial de pocs diners,
vomitant la sang de les vísceres sobre els llençols,
viatjant durant una nit i un dia
en una caixa de mort cap a l’ inhòspita Friuli,
en un assolellat dia d’hivern del cinquanta-nou!
El món és la realitat que tu sempre vas voler paternalment...
Però, amb el pas del temps, tot es comença a veure d’una
altra manera:
De cap manera s’estima millor que en el somni:
així, estimarem els nostres inoblidables pares
somiant en ells. I ens contarem els somnis...
