Antonio Gramsci faria aquest mes 121 anys. Va morir a l'abril de 1937. Polític actiu, fins i tot en els moments durs de la presó i la malaltia, secretari general del PCI i autor d'una obra que, en paraules de Norberto Bobbio, sap envellir promovent nous pensaments.
20 anys després de la seva mort, com si es tractés d'un joc de màgia, vull creure que va coincidir amb un altre personatge singular. Es tracta de Pier Paolo Pasolini, un intel·lectual compromès que fa als diaris un periodisme crític amb la societat que l'envolta i, per tant, incòmode amb el poder. Que escriu poesia i novel·la però, sobretot, fa cinema.
D'aquesta coincidència segueixo imaginant que sorgeix un llibre de poesia destacable : Les cendres de Gramsci. Fa 20 anys que Gramsci ha mort a la presó, però per a Pasolini i una gran part del poble italià, el polític comunista nascut el 22 de gener de 1891, encara és viu en la seva obra, i el seu exemple. Escriu que en 1943 "vaig llegir Gramsci i Marx. Amb els bracers em vaig tornar comunista".
[...]
III
Un drap vermell com els que porten
enrotllats al coll els partisans
i, a prop de l'urna, sobre el terreny
groguencs, diversament vermells,
dos geranis. Allà estàs tu, proscrit
i amb dura elegància no catòlica,
catalogat entre morts estranys:
Les cendres de Gramsci... Entre
esperança i fe antiga m'apropo
a tu, arribat per casualitat a aquest
estret passeig, davant de la teva tomba,
del teu esperit lliure, aquí avall,
entre els lliures. (O potser és quelcom
divers, quelcom més extasiat i humil,
èbria simbiosi adolescent de sexe
i mort...) I des d'aquesta nació
en la que no va descansar la teva passió
sento com un equívoc –aquí
en les serenes tombes- per quina raó
-en nostra sort inquieta- vas destil·lar
les pàgines supremes en els dies
del teu assassinat. He aquí, donant testimoni,
la llavor encara no dispersa
de l'antic domini, aquests morts
units a quelcom que perd en els segles
la seva abominació i grandesa; i junt,
obsessionat, un vibrar d'encluses en sordina,
sufocat, afligit, que de del barri humil
arriba per a testificar la fi.
[...]
Gramsci, als 27 anys escrivia a Il grido del popolo de Torí: "La institució resulta simpàtica. És clarament democràtica, és a dir, capitalista".
Serà casualitat, però avui sentia parlar per la ràdio a Jaime Paz Zamora, ex president de Bolívia, criticant Evo Morales per considerar la democràcia aliena a la revolució. He pensat que el Gramsci jove seguia fent mal a les butxaques del capital.
Benedetto Croce, en 1947, deia sobre el màrtir antifeixista Gramsci: 'Recomanava anys enrere als joves comunistes napolitans, armats d'un catecisme filosòfic escrit per Stalin, aixecar els ulls a les estàtues que hi ha a Nàpols de Tomàs d'Aquino, Giordano Bruno, Tommaso Campanella, Giambattista Vigo i d'altres grans pensadors nostres i dedicar-s'hi a portar la teoria comunista, si podien, a aquella alçada i embrancar-la a aquella tradició. Però ara els hi assenyalo no una estàtua de marbre sinó un home conegut en persona per molts d'ells i de qual record deurien mantenir viu per quelcom millor que el vacu so del seu nom: Gramsci'.
Com algú altre ha dit "Gramsci està i estarà sempre al cor".
