Aquest és any d'alguns centenaris. Si no a tots, intentaré dedicar un espai a la majoria.
El primer de tots, per ordre cronològic, és el del poeta gallec, molt llegit en els negres temps del franquisme, Celso Emilio Ferreiro, nascut a Celanova el 6 de gener de 1912.
Es curiós ─o no, si ho penses una mica─ com el temps ho va esborrant tot i, poetes que en un moment determinat han estat llegits habitualment, passen a l'oblit més absolut. I és feina nostra el recuperar-los i fer reviure el seu record, al temps que exercitem la nostra memòria. Si a més, són poetes que s'expressen en una llengua perifèrica "marginal" ─en aquest cas el gallec─ encara més fàcilment actua l'oblit.
Cent anys de Celso Emilio Ferreiro i cinquanta de Llarga nit de pedra (Longa noite de pedra), el recull de poemes més conegut i que llegíem quasi d'amagat perquè el que trobàvem allà ens semblava que castigava el més profund políticament i social del règim franquista. I què poc han canviat les coses quan rellegim per enèsima vegada el poema –aquell que ha marcat el llom del llibre i ja surt només obrir-lo-:
GOETHE
Aquell senyor burgès condecorat,
senyoria o excel·lència ben encebat,
que ronca amb plaer en la nit llarga
i té dona feliç, de teta oblonga,
am dos fills enzes, esportistes.
una mica llibertins i "barrilaires",
idiotes per la mare, pel pare, grassos;
posant dents de gos que ensuma els ossos,
es posa a grunyir i mossega:
"Jo prefereixo la injustícia al desordre".
O recordar el Viatge al país dels nans (Viaxe ao país dos enanos), en els que veu aquella burgesia gallega que domina l'exili –i que fa que li escrigui a l'Álvaro Cunqueiro, de visita a Veneçuela: "Ets un infame. Quant et van pagar "per sota mà" pels trossos que els vas brindar de la meva pell, als franquistes, els teus amfitrions, botiguers estraperlistes, horteres analfabets i proxenetes d'encants que et van portar aquí com a intel·lectual mercenari?"
Pobre de mi. La terra promesa,
la Galícia emigrada que jo buscava,
només era un pou de residus,
una cort d'ovelles resignades:
empori d'aprofitats,
caverna d'usurers,
forat de botiguers,
cau de compares escombriaires.
El País dels Nans,
poblat d'enzes
menjats per la ignorància,
manats per l'enveja i la cobdícia.
Què sòrdid paisatge!
Galícia jeu aquí morta d'angoixa,
crucificada en ombres, sepultada
sota les natges porques dels badocs,
dels petits burgesos desertors,
llogats al fem,
venuts a les latrines,
sense cap altre afany ni fi que el dóna-me'n, que te'n donaré,
la compra-venda, okey, pagament al comptat.
(Viatge al País dels Nans, 3)
Després vindrien Terra de ningures, Paco Pixiñas, Antipoemas, Cimenterio privado, Onde o mundo se chama Celanova, Cantigas de escarño e maldecir, Cartafol de poesía, Al aire de tu vuelo, Bailadas, cantares y donaires, Musa alemá, Voz y voto.
Entre ells, prosa i alguns poemes escadussers. D'entre aquests últims faig una tria, pel seu contingut compromès.
ELEGIA PER ANTÓN MACHADO
A Colliure el vespre era un ocell
blau, de lenta singladura,
Antón, company meu,
ferit per la pluja i pel ferro.
Darrere va quedar la Nèmesi nocturna,
però mitjançant la ubiqua mort a l'aguait
els obscurs calvaris dels corriols
per a posar creus d'ombres tremoloses
als rostres dels que marxen al desterrament.
El meu cant és un vent dels camins,
esvaït en la boira del temps,
assolat sobre un riu de roselles,
veritable Antón meu.
Et faré un lleu plany amb les aloses
que creuen les matinades balbades
dels pobles humiliats i ofesos,
sense veu quasi per a expressar esperança,
sense llum quasi per a encendre les torxes.
Un plany de sega
Per a que les teves paraules llavor
fructifiquin per sempre
i mai tornin a quedar-se sols
el teu cor i el mar,
company meu Antón, tan veritable.
I malgrat el risc de donar una imatge potser esbiaixada de Celso Emilio Ferreiro, no puc evitar deixar constància de la seva obra militant, recollint aquests tres poemes que es creu que són de 1975.
AL NIETO FRANCISCO MARTINEZ LE HAN PUESTO
FRANCISCO FRANCO
Por el alto favor de Dios,
que en sus mercedes no es manco,
en vez de Francisco Franco,
nos encontramos con dos.
El uno del otro en pos
vinieron por nuestro bien,
mas que Dios nos libre, amén,
si es que doblando la hazaña,
salvada por uno España,
la salva el otro también.
Salvar es una palabra
para el español macabra,
pues por cada salvación
de sus destinos inciertos
ha pagado la nación,
en sangre, un millón de muertos.
Ten de España compasión,
Señor, ante quien me humillo,
y líbrala del caudillo
Franco en segunda edición.
DOS MOMIAS AMBULANTES
Helos aquí, la Carmen y el Pacomio,
camino de la barca de Caronte.
Tendría yo que ser un Xenofonte
para contar la hez de este binomio.
Mas como no lo soy, diré mi encomio
al padre Tiempo autor de este desmonte,
de esta imagen senil, de este bifronte
retablo de la momia con su momio.
Diré que siento un gozo inenarrable
al ver en este gráfico esperpento
la estampa desguazada y miserable
de la pareja vil y detestable,
renqueando sin hálito ni aliento,
camino del ocaso inevitable.
ANTE UN RETRATO
Este que veis aquí, Paco del Pardo,
por la gracia de Dios tirano abyecto,
careta de caín pluscuamperfecto,
mestizo de beato y de bastardo.
Sembró nuestro vergel de espino y cardo,
cubrió nuestro solar de un aire infecto,
trocó a un pueblo joven en provecto,
vendió la patria al yanqui y al bigardo.
Creó la España una (en los cohechos),
grande (en los fraudes), libre (de derechos),
impávido a los llantos y protestas.
Verdugo nacional de sangre ahíto,
su destino final está ya escrito:
ha de morir con las polainas puestas.
Em costa deixar d'escriure del Celso Emilio Ferreiro, perquè mentre fullejo la seva obra van apareixent poemes que em semblen importants per alguna raó ─i en tinc moltes de raons!─, com aquest dels Antipoemas (1970?) que sembla escrit ara mateix i que pot servir de tancament:
CRÒNICA BURSÀTIL
Wall Street, Wall Street,
aiguamoll lluminós,
natja poderosa
del món.
Avui ha aconseguit el mercat de valors
uns guanys sòlids.
El promig fabril
Dow Jones va trepar quasi deu punts.
es van vendre les accions a milers
i un grapat així mai s'havia vist
canviar de mà en tant poc temps.
L'índex optimista
de The Associated Press
va avançar tres setanta,
ferros, tretze amb tretze,
ferrocarrils, vuit,
mentre tant la Texas Gulf Sulphur
va superar quatre punts atractius.
Al mateix temps a Londres
i en altres capitals d'Occident
la Borsa es va fer càrrec d'aquesta tendència a l'alça
que en Wall Street regnava.
A l'hora de l'ocàs,
quan la Borsa tanca les seves portes,
cent nens convertits en torxes
calaven foc de llum als arrossars.
El mateix dia i hora, més o menys,
efectius de forces judicials,
van procedir amb mà gens tova
a desnonar cinquanta-sis famílies
amb deutes de lloguers, per sort
gent pobre d'escasses pertinences
que no van dificultar el seu trasllat
al barri Vilallaunes,al costat del riu,
allà on Caracas
convoca les seves cloaques.
