Llegint Xabier Lete ( El poema XXXVI de Vulnerant omnes) trobo
(…) defenderé la casa de mi padre, la defenderé, porfiábamos (…)
I immediatament Aresti, el gran Gabriel Aresti, es tornava a fer present a la segona part B): de Harri eta herri:
Defensarè
la casa de mon pare.
Contra els llops,
contra la sequera,
contra la usura,
contra la justícia,
defensaré
la casa
de mon pare.
Llegint Gabriel Aresti (A un profeta 'Queriéndoselo explicar a Jorge de Oteiza'), trobo
Gabriel Aresti Segurola,
noi desgraciat,
per què et vas atrevir
en aquest mar,
et vas posar
en una mala feina
per això no vas ser
aquí admès.
Li dic a Otero:
Què tal Hikmet i tu...?
Conta'ns, doncs...
i immediatament Hikmet, el gran Nâzim Hikmet, es tornava a fer present, també en la resposta de Blas de Otero:
(...)
pero habla, escribe tú, Nâzim Hikmet,
cuenta por ahí, lo que te he dicho, háblanos
del viento del Este y la verdad del día,
aquí entre sombras te suplico, escúchanos.
Llegint Nâzim Hikmet (Reportatge sobre La Habana, 1961) trobo:
(...)
confonc les barricades de sacs de sorra i l'Atlàntic
no sóc capaç de distingir els horitzons que espien els fantasmals portaavions americans
de les barricades de sacs de sorra
confonc les mares camperoles amb el palau de la presidència
confonc els monuments les estàtues i els bustos de José Martí amb les fotografies i les
litografies de Fidel
confonc a Fidel amb les cançons la Internacional amb el txa-txa-txà i la patxanga amb
Fidel
somos sosyalistas palante palante
confonc Fidel amb les cent mil persones que agafades una darrere l'altra ballen la rumba
(...)
ensopego amb els obrers
des de que La Habana és La Habana ningú com ells havia travessat pels carrers amb pas
tant ferm
i jo cada dia que passa em torno una mica més jove a La Habana
cada dia sento una mica menys l'amargor del món a la boca
cada dia es suavitzen una mica les arrugues dels palmells de les meves mans i crec més
que la dona que va quedar lluny només pensa en mi
i cada dia quan passo pels carrers de La Habana canto de millor humor
somos sosyalistas palante palante
i immediatament José María, el gran José María Valverde, es torna a fer present en Agradecimiento a Cuba.
En una isla donde nunca he estado,
hace unos años, hombres de mi lengua
se echaron a cambiar su triste mundo;
lucharon con sus déspotas, vencieron
y al ir a poner manos al trabajo,
vieron que eso se llama socialismo
y es asunto de mucho madrugar
y de muchos papeles y fatigas,
y que tiene remotos compañeros
como en otros planetas –unos, fríos
tecnólogos armados; otros, pobres
guerrilleros en selvas incendiadas-.
(...)
Llegint José María Valverde hauria de lligar amb Gabriel Aresti per a que el cercle es tanqués. Seria massa bonic. Encara que,... per què no? Penso en el buit que deixa un poeta amb la seva desaparició física. Aquella sensació de pèrdua irreparable que li feia dir a José Antonio Labordeta a la mort del seu germà poeta Miguel Labordeta: "Nos haces una falta sin fondo". Crit de dolor que acompanya un dels versos que més m'agraden de Valverde : "Se quedarán mis cosas sin mí desconcertadas". La sorpresa.
L'inesperat. I per què aquestes sensacions, juntes al dolor, la pena oceànica, no es poden trobar a la mort d'Aresti?
I és així, com us ho estic contant, que Hikmet, Aresti i Valverde (morts el 3, el 5 i el 6 d'aquest mes dels anys 1963, 1975 i 1996, respectivament) es van trobar un dia, tots tres agafats del braç, al bell mig d'una munió de gent que era pura cridòria:
Somos sosyalistas palante palante
