Louis Aragon publicava l’any 1955 a Le roman inachevé (La
novel·la inacabada), un poema, Strophes pour se souvenir (Estrofes per al
record) al que, sota el títol L’affiche rouge posava música Leo Ferré. Després,
la cantaven Leny Escudéro, Bernard Lavilliers i molts més. Us passo una de les
versions més impactants, la de Marc Ogeret.
L’any 1976, Frank Cassenti guanyava el premi Jean Vigo
per la pel·lícula L’affiche rouge i Robert Guédiguian, a L’armée du crime
(2008) relata l’història del grup Manouchian que serà l’objecte de L’affiche
rouge.
Aquesta és l’història més propera d’uns fets que a França
són encara actualitat i que, a diferència de l’estat espanyol, són motiu
d’homenatges constants. Una de les figures destacades del grup era el salmantí
Celestino Alfonso que, amb 27 anys, era afusellat al fort de Mont-Valérien
(Suresnes) el 21 de febrer de 1944, junt a 21 companys més. Celestino Alfonso
vivia a Ivry- sur-Seine des de l’any 1930. El 36 va passar a Espanya com a
voluntari, arribant a la graduació de capità. L’any 39, és repatriat al camp de
Saint- Cyprien del que s’evadeix. El 1942 entra a la Resistència i, capturat
pel alemanys és deportat a l’Alemanya.. Després de sis mesos en un camp,
s’evadeix de nou i, a Paris, es nomenat cap de grup del FTP-MOI (Franc-tiradors
i partisans. Mà d’obra immigrada).
Entre les seves nombroses actuacions a la zona de París i
Orléans, destaquen l’execució del general Ernst von Schaumburg, comandant del
Grand Paris i, el 29 de setembre de 1943, la del SS Julius Ritter, responsable
del Servei de Treball Obligatori (STO) a França.
Pel penúltim sobrevivent del grup Manouchian, Henry
Karayan, mort el 2011, “Celestino era el nostre millor tirador, una bala era
suficient, una bala o dos”.
Celestino Alfonso escriu les darreres paraules, preocupat
pel futur de la seva família, però ferm en els seus ideals.
Lettre d'un fusillé
Prison de Fresnes
(Seine) - 21 février 1944
Mes chers parents, sœurs et frère,
Ma chère femme et fils,
Aujourd'hui à 3 heures, je serai fusillé. Je ne suis qu'un soldat qui meurt pour la France.
Je vous demande beaucoup de courage comme j'en ai moi-même : ma main ne tremble pas, je sais pourquoi je meurs et j'en suis très fier;
Ma vie a été un peu courte, mais j'espère que la vôtre sera plus longue.
Je ne regrette pas mon passé, et si je pouvais revivre, je serais encore le premier.
Je voudrais que mon fils ait une belle instruction, à vous tous vous pourrez réussir.
Ma chère femme, tu vendras mes vêtements pour te faire un peu d'argent. Dans mon colis, tu trouveras 450 francs que j'avais en dépôt à Fresnes.
Mille baisers pour ma femme et mon fils.
Mille baisers pour tous.
Adieu à tous.
Célestino Alfonso
Mes chers parents, sœurs et frère,
Ma chère femme et fils,
Aujourd'hui à 3 heures, je serai fusillé. Je ne suis qu'un soldat qui meurt pour la France.
Je vous demande beaucoup de courage comme j'en ai moi-même : ma main ne tremble pas, je sais pourquoi je meurs et j'en suis très fier;
Ma vie a été un peu courte, mais j'espère que la vôtre sera plus longue.
Je ne regrette pas mon passé, et si je pouvais revivre, je serais encore le premier.
Je voudrais que mon fils ait une belle instruction, à vous tous vous pourrez réussir.
Ma chère femme, tu vendras mes vêtements pour te faire un peu d'argent. Dans mon colis, tu trouveras 450 francs que j'avais en dépôt à Fresnes.
Mille baisers pour ma femme et mon fils.
Mille baisers pour tous.
Adieu à tous.
Célestino Alfonso
Al començament parlava del
poema de Louis Aragon. Aquest, a la darrera estrofa parla de vint-i-tres
afusellats
Eren
vint-i-tres quan els fusells van florir
Vint-i-tres que donaven el seu cor abans de temps
Vint-i-tres estrangers i nogensmenys els nostres germans
Vint-i-tres enamorats de viure al morir
Vint-i-tres que cridaven la França al caure
i comentava que a Celestino
Alfonso l’acompanyaven només vint-i-un membres del grup. Aquest petita
diferència és conseqüència de l’aplicació de les normes nazis que impedien
afusellar a les dones. Olga Bancic, l’única dona detinguda, va ser decapitada a
Stuttgart més tard.
Paul Éluard també va
dedicar un poema al grup Manouchian:
Legió
(poema sobre L’affiche rouge)
Si tinc el dret de dir en francès, avui.
Ma pena i ma esperança, ma còlera i ma alegria,
Si res no s’ha amagat definitivament,
Del nostre somni immens i de la nostra saviesa
Es que estrangers com se’ls anomena encara,
Creient en la justícia, en aquest món i concreta.
Tenien en la seva sang, la sang dels seus semblants,
Aquests estrangers sabien quina era la seva pàtria.
La llibertat d’un poble orienta tots els pobles,
Un innocent encadenat encadena tots els homes
I, el que es nega al seu cor, coneix la seva llei
Cal vèncer l’abisme i vèncer la misèria.
Els estrangers d’aquí que van escollir el foc,
Els seus retrats sobre les parets estan vius per sempre.
El sol de la memòria il·lumina la seva bellesa,
Ells han matat per viure, ells han clamat venjança
La seva vida matava la mor, al cor d’un model fix
Una sola veu de justícia té per eco la vida,
I quan no se sentirà més que aquesta veu sobre la terra,
Quan no es matarà més estaran venjats.
I serà la justícia.
Paul Éluard
Missak Manouchian, armeni sobrevivent del genocidi, va
arribar a Marsella l’any 1925. Fuster d’ofici, va ser conegut com a poeta,
director i editor de revistes culturals. La seva militància comunista el va
portar a ser detingut al començament de la guerra. Alliberat, va passar a la
Resistència de la que va ser responsable del grup que va donar motiu al cartell
que es coneix com L’affiche rouge. Els nazis van intentar fer-los passar per
assassins, però, com recull Louis Aragon al seu poema, els parisencs
aprofitaven el toc de queda per escriure a sobre del cartell: Morts per la
França.
Un poema de Missak Manouchian, del 1934
Pour l’Humanité,
diari del Partit Comunista Francès
Davant la caiguda de la nit, tu has recorregut el món,
Ens aportes l’eco de tots els horitzons de la vida
De totes les mans gastades pel treball, les lluites i les
victòries
La teva crida semblant a la llum sense destorb dels raigs
de l’alba
Aclaparat i fuetejat per la tempesta, tu ets el foc que
ens reanima
En la maleïda obscuritat, del nostre jurament ets la
flama ardent
Foguera eterna que els esperits furiosos
Vociferen del seu odi impudent per apagar-te per sempre
Sembla de vegades que et vas a apagar, nogensmenys cada
dia
Voluntats d’acer t’atien, et tenen dempeus
I tu panteixant, com un apòstol els dies de combat
Mostres el camí de la llum per a la gran victòria de
l’Humanité
